La UdG treu pit

Aquest passat cap de setmana m’ha arribat a les mans el rànquing universitari editat anualment per la Universdidad de Granada, aquest cas corresponent al 2009: Ranking de 2009 en investigación de las universidades públicas españolas (per via d’en Miquel Duran). Estic content per la onzena posició a l’escala global de la Universitat de Girona, i més encara perquè cinc universitats catalanes més estan entre les deu primeres (UPF, UAB, UB, URV i UPC). Analitzant amb més detall els diferents indicadors mesurats, cal destacar que la UdG és la vuitena respecte al nombre de publicacions ISI, la tercera en el nombre de projectes de I+D, la dotzena en el nombre de tesis doctorals o la onzena per beques FPU. Per altra banda, la UdG hauria de millorar en el nombre de patents, classificació en què està a la part baixa. De totes maneres, cal felicitar-nos pels bons indicadors, sobretot pel mèrit que té considerant que la UdG és una Universitat bastant jove i petita, i tot i així treu pit i planta cara a Universitats amb molta més tradició i major dimensió. Com a part implicada, destaco la bona feina que s’està duent de forma decidida en el camp de la recerca a la UdG, tal com bé indica aquest rànquing.

I, per acabar, tornant altre cop a Catalunya, que totes les Universitats catalanes estiguin al capdavant d’aquest rànquing (el qual, tinguem en compte, ha estat fet molt lluny de Catalunya) no ens ha de fer acomodar-nos en aquesta posició, sinó incentivar-nos a seguir millorant, per tal que siguin les demés Univesitats que ens prenguin com a model a seguir per tal de millorar el sistema universitari estatal. I, siguem conscients, que estem aquí tot i una sèrie de mancances evidents en el nostre model universitari. En altres paraules, estem al davant d’un rànquing d’Universitats espanyoles, ara bé, i respecte a Europa, on estem? Lluny, massa lluny. I respecte a Estats Units? Encara més lluny. Per tant, a treballar bé perquè la propera entrada al respecte sigui ressaltant la posisició de les Universitats catalanes a Europa. Reforcem els punts forts i, per damunt de tot, obrim els ulls i posem-nos a treballar plegats en les abundants mancances. Cal una aposta necessària cap a l’escel•lència universitària.

Anuncis

Fets per l’educació, no només paraules

El Pacto por la Educación aviat veurà la llum, i avui el propi ministre Gabilondo ha presentat els que seran els principals punts. Vull destacar el compromís per augmentar l’autoritat del professor, per tal d’intentar recuperar aquell respecte entre professor i alumne que es va perdre amb la LOGSE, com tants altres valors (destaquem: esforç o sacrifici). També, respecte al professorat, es promourà la formació d’aquest, tant en l’àmbit pedagògic com en el de les tecnologies de la informació i la comunicació. Important aquest últim punt, només pel fet de recordar  la manera amb què l’actual generació nascuda amb internet processa la informació, molt més visual. Nou processament, nova manera d’educar-los! Destacar l’aposta pel multilingüisme, comprovats els beneficis d’aprendre quantes més llengües millor de petits. Així, afortunats els catalans d’aprendre el castellà per defecte, tot i la negació per part d’aquells que prefereixen amagar-se en la demagògia enlloc d’obrir la ment. La nostra llengua mare, juntament amb el castellà, ens permet endinsar-nos tant al francès com a l’italià amb facilitat. El Pacto també tracta la formació fins als 18 anys, la qual espero que arregli el nyap que va representar l’obligatorietat de l’educació uniforme fins als 16 anys, posant l’objectiu d’aprenentatge en el nivell inferior, o sigui, promovent la mediocritat. S’espera d’aquest Pacto una major flexibilitat en la formació per tal que els alumnes que ja amb 14 anys es vulguin inclinar per la formació professional no se’ls obligui a anar a la “guarderia” fins als 16. I, respecte als centres, es promourà la seva autonomia, per tal d’assolir l’excel•lència en un camp concret.

Ara bé, tal com he dit anteriorment, toca que aquestes bones intencions passin a fets. I per això es necessita apostar amb fermesa (= econòmicament) per la idea que l’educació ha de ser el principal motor per tirar un país endavant. Però, per molts diners, tampoc cal oblidar que sense una bona gestió, aquest vaixell tampoc arribarà a bon port. Diuen que amb el menjar no s’hi juga, doncs amb l’educació, menys!

Més diners = Millors univesitats

“Per pujar llocs en els rànquings universitaris, s’ha de gastar en investigació, en beques, a captar els més intel•ligents”. Aquestes són les paraules que deixava Allan Goodman, president del Institute of International Education dels Estats Units en una recent visita. A més va destacar la importància que els estudiants es formin en diferents universitats, posant èmfasi en el fet d’aprofitar programes de formació ja sigui a Europa com a Estats Units. Ara bé, els programes existents (Erasmus o Fullbright) no són suficients per arribar a un percentatge rellevant de la població, suficient rellevant per moure’ns cap amunt en els mencionats rànquings. El nou Pla de Bolonya, entre els seus princpipals objectius, també inclou un augment de la mobilitat dels estudiants universitaris. Ara bé, tornem al començament de l’article: més diners, i sense aquests, ni Bolonya avançarà, ni pujarem ens els rànquings. No es pot demanar als estudiants que viatgin havent-s’ho de pagar de la seva butxaca. Les ajudes han d’anar lligades al rendiment acadèmic, i ser suficients per viure en condicions. Fullbright ho compleix, però no puc dir el mateix dels Erasmus (millor coneguts com “Orgasmus”), que no només reben pocs diners, sinó que la formació que adquireixen és més lúdica que acadèmica. Així doncs, toca dedicar temps al disseny dels programes de treball per permetre viatjar, però també pensar en la bossa econòmica que hi ha d’haver a darrera.

He mencionat ajudes lligades al rendiment acadèmic, i hi poso èmfasi perquè els diners públics són limitats i, si hi afegim el cost que té cada estudiant en una Universitat pública, és impensable donar ajudes dignes a tots aquells estudiants que vulguin acabar de formar-se a l’estranger. Per tant, l’Estat s’ha de plantejar l’augment del finançament en educació com a una inversió de futur i, com a tal, s’ha d’invertir primer en aquells estudiants que es té una major certesa que en treuran un profit, separant-los d’aquells que es prendran l’estada a l’estranger com unes vacances, pels quals les ajudes Erasmus són les més indicades. I, acabo amb el títol: més diners = millors universitats, però sense oblidar la bona gestió d’aquests diners.

Passeig per Girona guiats per la química

Aquesta tarda he assistit a la presentació del llibre “Passeig per l’invisible. Itinerari químic per la ciutat de Girona” a Cromats Ensesa. Es tracta d’un nou itinerari de la ciutat de Girona escrit per en Josep Duran, company del Departament de Química de la UdG i membre de la Càtedra de Cultura Científica i Comunicació Digital. És una guia per conèixer la ciutat guiats per una sèrie de parades en llocs on la química hi és o hi ha estat present. Quan parlem de Girona i química la primera cosa que ens ve al cap és la xemeneia dels Químics, últim record d’una empresa on varen treballar molts gironins i va provocar el creixement de la ciutat, juntament amb altres que també varen haver de tancar. Ara aquest itinerari ens permet recordar part d’aquell patrimoni d’una forma divertida per no només conèixer millor Girona, sinó també tenir uns coneixements bàsics de química, la qual ens acompanya en el dia a dia, encara que no ens n’adonem. El professor en química ha de saber comunicar els seus coneixements a la població, i aquesta guia n’és un exemple, una manera d’acostar la química a no només els gironins, sinó a tots els que ens visiten. Tal com han ressaltat el vicerector Joaquim Maria Puigvert com l’alcaldessa Anna Pagans, existeix una col•laboració imprescindible entre la Universitat de Girona i l’Ajuntament, amb el compromís de fer una major divulgació de la recerca duta a terme en els nostres laboratoris. Només una apunt, Girona va créixer al voltant de la indústria química, però ara la Universitat ha pres el relleu, fent que sigui actualment impossible separar la UdG de la ciutat de Girona.

(Només per acabar, i com a curiositat, avui he sabut gràcies a en Miquel Duran, que el taller de Cromats Ensesa (Pujada de Sant Domènec), fa 100 anys era una sala de ball.)

Toca ensenyar millor (o diferent ?) la ciència

Acabo d’assistir al III Congrés de Docència de Química a Secundària, el qual ha reunit una sèrie de professors de química (i ciència) de Secundària i d’Universitat. La jornada ha comptat amb les xerrades de Mercè Izquierdo, Trina Milan i Fina Guitart. Ha estat organitzat per Departament de Química de la UdG.

Anem al gra, la Dra. Mercè Izquierdo, catedràtica del Departament de Didàctica de les Matemàtiques i de les Ciències Experimentals de la UAB ha donat la xerrada titulada: “L’ensenyament dels canvis químics (cap a una ‘chemical chemistry’). Una nova manera de parlar dels àtoms”. La Mercè ha destacat la problemàtica desconnexió entre la didàctica de la química actual, basada en l’estudi de conceptes, i la química que vivim en el dia a dia. A més, hi ha una preocupant divergència entre els temaris establerts per Batxillerat i les competències que s’haurien d’assolir. Massa poc temps per assolir-ho tot: conceptes i associació dels mateixos. La Mercè proposa una didàctica de la química basada en els canvis químics, a partir dels quals presentarem els conceptes. També ens ha fet reflexionar sobre el poc coneixement de química de la societat, la didàctica de la qual no és a Primària i a Secundària s’ha reduït per massa difícil. Els canvis químics són presents en el dia a dia, i per això tothom hauria de ser una mica químic.

Seguidament ha estat el torn de la Trina Milan, professora de la UOC i activa usuària de la web 2.0, amb la xerrada: “Marie Curie, una blocaire avui?”. La Trina està convençuda que la didàctica de la ciència ha de canviar i fer ús de totes les eines derivades d’internet. Els professors i investigadors estan connectats arreu del món, fent ús de dispositius multiplataforma que molt fàcil ús, a partir dels quals cadascú és creador de continguts. Degut a l’elevada quantitat d’informació, majoritàriament disponible a les xarxes socials, contenidors de continguts, ara els professors tenen la tasca de posar ordre a tota aquesta informació. Els professors han d’adaptar la informació als usuaris que, tot i viure en un món globalitzat, cada cultura té una identitat pròpia i una manera d’aprendre. I ha destacat que estem en una cultura àudiovisual, i la didàctica s’hi ha d’adaptar, sent Youtube el principal portar de recerca dels estudiants.

Per acabar, la Fina Guitart ha donat la xerrada: “Educació Química EduQ: una revista per al professorat de química”, la qual ha presentat la revista EduQ. Aquesta revista pretén una difusió de la química, tant a la Secundària com a la Universitat. Ha ressaltat que el professorat necesita coneixements de la disciplina i coneixements de la didàctica, i aquesta revista pot ser una eina de gran ajuda. EduQ conté articles amb casos pràctics, alhora que presenta treballs de recerca de Batxillerat. La Fina ens ha convidat a no només ser-ne lectors i recomanar-la, sinó també a publicar-hi. M’ho apunto!

Així doncs, als professors de química ens toca reflexionar sobre com ensenyar química a les noves generacions. Vull repetir la importància de fer ús de totes aquelles eines derivades de la web 2.0: blocs, xarxes socials, Youtube, … i tantes altres, les quals faciliten una millor interacció amb l’alumnat. I, per últim, és imprescincible una millor comunicació entre el professorat de química i la societat. La química està a en la nostra vida diària.