La ciència ens fa més lliures, amb major capacitat d’elegir

Aquest aquesta frase l’Alberto Fernández intenta convèncer qualsevol audiència seva, física o virtual, per demostrar la importància de conèixer ciència. I això mateix és el que va fer divendres passat a la II Jornada de Comunicació Cientícia 2.0 organitzada per la Càtedra de Cultura Científica i Comunicació Digital de la UdG, de la qual formo part, i celebrada a Girona. Aquestes varen ser les principals aportacions per ordre de programa:

Obria la Jornada en Javier Armentia, del Pamplona Planetarium,  fent un repàs de la lenta i tímida implantació de les eines 2.0 als museus de ciència de l’Estat. Amb la principal raó que encara es valoren pel nombre de visitants físics, i no pels virtuals. Sou conscients que aviat ens podrem passejar en 3D per qualsevol museu des de l’ordinador de casa ? De totes maneres, és important recordar que conèixer ciència també implica descobrir, i aquí toca aplicar allò de “prohibit no tocar”. Ara bé, tot serveix per comunicar la ciència, i més en un museu partint de l’objecte real. La didàctica de la ciència és l’objectiu d’aquests museus, però d’una forma lúdica, fent pensar als visitants. Així, posem-nos molt malalts de curiositat (Galileo).

El següent a parlar va ser l’Iñaki de la Torre, de la revista QUO, revista de divulgació científica, però amb la intenció d’entretenir al lector a base de curiositats científiques. Aquest lector no té la intenció d’entendre més la ciència quan la compra, i ni tan sols pensa que la revista va de ciència, ja que pel contrari segurament no la compraria. O sigui, la qüestió al darrera és semblant als museus, que pretenen la didàctica de la ciència de forma imperceptible, i la revista fa el mateix, però amb una finalitat de benefici econòmic afegida.Una aposta que m’ha agradat de QUO, ja fent ús de les eines 2.0, concretament Facebook, són els wiki-reportajes, notícies construïdes juntament amb els lectors i publicades posteriorment en paper. Això els dóna una major proximitat amb el lector.

I torno amb l’Alberto Fernández, qui m’ha donat aquest títol. Defensa el pensament crític que dóna el coneixement de la ciència, el qual ens farà més lliures, amb una major capacitat d’elegir. L’Alberto avisa del dany provocat per la pseudociència, en augment degut a l’excés d’informació que proporciona internet. El seu objectiu és ajudar a divulgar la ciència, fent ús de la divulgació 2.0 i les facilitats que dóna. Ens va presentar diferents projectes de programari col·laboratiu: Boinc, Stardust o Slooh, demostracions de com fer ciència entre tots i de manera molt fàcil. I sobretot vull destacar la seva iniciativa amb DocuCiencia, un bloc de reportatges científics, us convido a entrar-hi, només per descobrir-lo va valer la pena la seva conferència. I acabo tal com he començat: la ciència ens implica a tots, i així serem més lliures.

Michele Catanzaro, de El Periódico i Global Talent, va agafar el relleu. Defensa que la crisi actual que pateix el periodisme, de la qual es culpa a internet, doncs ja ve de llarg, i es tracta d’una crisi de model, tal com ja he defensat anteriorment en aquest bloc. Em va soprendre que el poder de la propaganda també sigui present en la ciència, demostrat en el fet que un article que es mencioni en el New York Times augmenta les cites científiques en un 73%. Però el que més em va agradar va ser el descobriment de Global Talent derivada de Talència Catalunya Recerca, una plataforma de comunicació basada en el coneixement, amb l’objectiu de divulgar la ciència.

La Jornada la va concloure l’arquitecte Ernesto Redondo, amb una sorprenent presentació sobre la realitat augmentada. En concret ens va presentar un projecte amb l’Ajuntament de Girona per crear un SIG en 3D (sistema d’informació geogràfica) de la Torre Gironella. Tothom va quedar bocabat d’adonar-se que allò que crèiem futur, doncs ja és una realitat, i no només pels jocs, sinó també aplicable a l’arqueologia, arquitectura, educació,… Us podria dir moltes més coses, però és millor que mireu la presentació.

Alt nivell dels oradors, així que ja m’espero a la III Jornada. Felicitats als organitzadors!

Anuncis

Saturat de publicitat, deixeu pas a la comunicació digital.

Última entrada corresponent a la meva experiència amb el seminari Propaganda sobre comunicació institucional. Seguit de Xavier Oliver, Víctor Curto amb “Comunicar una institució pública” ens donava a conèixer com els diferents nivells de govern (estatal, nacional, municipal,…), així com altres organitzacions públiques donen a conèixer la seva obra. Em va agradar com alguns estats dels Estats Units d’Amèrica mostren on han invertit per mitjà d’un recorregut virtual amb Google Streetview. Seguidament Marçal Moliné, renombrat publicista del nostre país, ens feia un recorregut sobre els anuncis més rellevants de la TV, destacant el d’Apple de 1984 com el millor de la història. Seguit d’una sèrie d’anuncis fent ús de diferents figures retòriques: metàfora, antítesis, paradoxa, silogisme,…

I, per concloure la primera jornada, Antoni Gutiérrez-Rubí obria la xerrada “Noves maneres de comunicar una institució” amb: És la publicitat la millor manera de fer comunicació? L’Antoni qúestionava directament allò que ja he dit amb anterioritat, la propaganda a la TV ja no té la utilitat d’uns anys enrera. Primera, la gent grava els programes de la TV o, aquells que sí els veuen en directe, canvien de canal així que arriba la mitja part. La publicitat està totalment saturada, pocs o gairebé cap anunci ja ens sorprenen. Així doncs, toca un canvi de rumb, i aquest passa per la comunicació institucional a la societat digital, tal com bé diu l’Antoni. La societat moderna està articulada en xarxes, i cada persona / família és diferent. Cal una comunicació personalitzada: una persona jove té unes necessitats diferents que una de gran, o un pare o una mare, o un operari o un executiu, o una persona que viu en un barri humil o una que viu en un de benestant.

Així doncs, l’Antoni defensa que no cal que la institució faci la propaganda, sinó que se la faran els propis usuaris. Les institucions han d’alliberar tota la informació, i cada un de nosaltres se la personalitzarà. Defensa el crowdsourcing, el talent col•lectiu és molt més eficient que qualsevol agència de publicitat individualment. Cal ressaltar una cosa, és una nova manera de comunicar, i estan totalment equivocats aquells que segueixen fent comunicació 1.0 amb eines 2.0. Desafortunadament ens trobem amb aquests exemples cada dia. Res més, us deixo amb la presentació d’aquest últim ponent (sent ell mateix un exemple de l’alliberament de la informació), i m’acomiado d’aquest seminari havent après un munt sobre comunicació.

No es pot estimular el públic 2.0 amb llenguatge 1.0.

Acte seguit, en el seminari Propaganda, Daniel Ureña amb “La diplomàcia municipal. El paper de les RRPP en les institucions”, ens recordava com ha canviat el públic receptor de la comunicació institucional amb una sèrie de punts, alguns dels quals ja he mencionat amb anterioritat en aquest bloc.

1) La societat rep nous canals de comunicació i hi ha un seguit de noves eines a l’abast, totes aquelles derivades de la web 2.0. 2) Ens motiva més allò visual que allò textual (recordem que l’actual generació de 30 – 40 anys ja ha nascut amb una TV, i que la de 10 – 20 ha nascut amb internet). 3) La gent connecta amb allò entretingut (repetir que la majoria de la gent ha nascut amb el comandament de la TV, que significa zapping; i aquella gent nascuda amb internet, rep tanta informació, que només es quedarà amb aquella pàgina que li cridi l’atenció). 4) Es valora allò dinàmic i innovador. 5) La política no agrada, la gent ha perdut la confiança amb els polítics, la gent creu amb les persones (aquí tornaria a ser vàlid l’exemple d’Obama, la gent li va donar la confiança, com a persona). Davant d’aquest nou públic, amb gran capacitat de processar imatges no només gràcies a la TV, sinó també per internet, cal una comunicació molt més audiovisual, que no significa explícita, sinó que inclogui històries que impliquin la creació d’una imatge al receptor, amb emocions.

En definitiva, estem davant d’un públic amb nous canals, nous llenguatges, nous codis i nous formats. No ens podem continuar negant a allò evident. Cada cop menys gent mira la TV, i més està connectada a internet, des d’on s’ha baixat aquell episodi, SENSE PROPAGANDA.

Exemple del desencís polític:

Exemple del compromís emocional d’Obama (deixo el primer vídeo de Budweiser per situar-nos):

I per últim, us deixo amb un projecte de comunicació d’Ureña, que segur que us sorprèn.

Com a institució, necessito un somni

L’entrada prèvia sobre el seminari Propaganda ha mostrat la curiositat sobre el terme propaganda en sí i la seva història fins al dia actual, en què té una consideració negativa / pejorativa. Ara ja em vull endinsar en el sí del seminari, la comunicació institucional. En primer lloc cal tenir molt clar que les marques han sortit per la competència. Per exemple, abans anàvem a l’hospital, ara anem al Trueta, Bofill, Teknon, Deixeus,… Abans anàvem a la Universitat, ara anem a la UB, UAB, UdG, URV, URL,… Amb aquesta idea el Dr. Xavier Oliver del IESE va iniciar la conferència “La marca institucional”. Acte seguit va dir el que seria el pilar central de la seva xerrada: segons la neurociència, mai fem cap acció / decisió sense emoció. Aquesta emoció és la que ens fa valorar positiva- o negativament les diferents marques. Tenim un munt d’opcions per cada cosa, per tant, ens passem la vida decidint. Així, cada marca ens ha de convèncer i ràpid. I aquest convenciment ha de ser emocional, ja no val allò que la marca que més diners es gasta en publicitat és la que més gent capta. O sigui, hem passat d’un món transaccional (basat en transaccions, a més diners, més poder) a un món relacional. Ara les marques han de donar abans de rebre (escoltar, dialogar, anar a favor de l’altre,…). El principal desencadenant ha estat internet, un món basat en el compartir, i on l’usuari té el poder. Per exemple, la Wikipedia s’ha fet a partir de les aportacions de milers d’usuaris d’arreu del món, quan una persona l’utilitza i veu una mancança que pot cobrir, doncs s’hi afegeix. Com a exemples en el món empresarial, aquest canvi cap al model relacional el podem trobar amb la campanya “Adelante” del BBVA o “Parlem?” de la Caixa, en les quals ens fan sentir protagonistes.

Concretament, respecte a la comunicació institucional, Oliver va destacar dos punts: 1) Cada institució necessita un somni, basat en pensar què puc donar, què puc aportar. Triomfen les institucions que tenen un somni, no aquelles que el busquen (estudi de mercat). Les primeres són les relacionals, les segones encara són transaccionals, i no funcionaran. Recordem la campanya d’Obama, la va basar en el seu somni, el qual va saber contagiar. I 2) es necessita una ideologia, ara amb només marketing ja no n’hi ha prou. Primer cal convèncer del somni a la gent més propera i a tots els treballadors de la institució, que tinguin ganes de contagiar la resta (símil del llançament d’una pedra a un llac). Aquelles institucions que no cuiden la marca és perquè no es creuen o no tenen confiança amb el que fan. Així doncs, no val la pena que cada institució torni a somniar? Jo crec que sí.

No compres per necessitat, sinó per desig

Divendres passat vaig tenir el privilegi de poder assistir al Seminari Propaganda: El seminari de la comunicació institucional. Amb aquesta entrada, i algunes següents,  vull fer una mica de resum dels punts més interessants de les xerrades, tot complementant-les amb alguna reflexió de collita pròpia.

El primer a parlar fou Ignacio Ramonet amb “Els orígens de la propaganda”. Tal com bé indica el títol, Ramonet va passar per la història del terme propaganda. Podríem definir-lo com la manera per arribar a un conjunt d’individualitats, o sigui, ha de ser un sistema de comunicació de masses. La propaganda es va iniciar amb l’Església, per comunicar la fe i captar nous adeptes, i tenia l’avantatge de poder tenir un dia de reunió de masses, el diumenge, per poder arribar de forma més fàcil a més gent. El segon pas ja fou la premsa, a la segona meitat del segle XIX (premsa de gran abast), moment en el qual ja va passar a ser una eina per la política. Sobretot pel què fa a la democràcia, la propaganda era i és una de les millors maneres per manipular les opinions. D’aquí va començar la idea actual que en tenim: terme pejoratiu.

Un exemple de la propaganda en democràcia fou la creació d’uns comitès als Estats Units que varen organitzar 75.000 voluntaris per convèncer la gent d’entrar en guerra (1era Guerra Mundial). Foren els anomenats “four-minutes-men” (minuts que tenien per explicar la posició favorable a entrar en guerra en reunions de qualsevol nivell), incloent l’anunci del “Tio Sam” per allistar-te a la Armada. Curiós és el fet que consideraven que l’adversari o contraris a la guerra utilitzaven propaganda, en canvi els “bons” només “informaven”. Aquests comitès són els que ja varen incorporar pensadors de la comunicació, les primeres agències de comunicació, per dir-ho d’una altra manera.

L’objectiu de la propaganda en democràcia és poder dirigir-la, però amb un govern invisible, imperceptible. En altres paraules, manipulació de la opinió pública, no només per allò que s’ha de votar, però fins i tot exemples de què comprar. Sí sí, ho he escrit bé, la propaganda ha aconseguit i aconsegueix que compris allò que tu no necessites. Tal com bé deia Edward Bernays, membre del comitè de guerra anterior, i amb una de les millors agències de comunicació mundial, l’energia que mou la mecànica social no és la necessitat, sinó els desitjos. O sigui, les persones no comprem en funció de les necessitats, sinó en base als nostres somnis (llibre Propaganda). Dos exemples donats per Ramonet: 1) Les dones no fumaven en públic perquè les feia vulgars, així que la indústria tabaquera va contractar Bernays per canviar-ho. Un psicoanalista li va dir que a l’home li agradava aguantar la cigarreta com una mostra de virilitat (forma fàl•lica). Es va idear una campanya per convèncer les dones que si volen ser lliures, alliberades de les imposicions masclistes, havien de fumar, convertint la cigarreta en la torxa de la llibertat de les dones. Bernays va convèncer primer un grup de feministes i, aquelles dones que es creien lliures, varen acabar sent més submisses que la resta. O 2) l’esmorzar americà d’ous amb cansalada també va aparèixer a partir d’una campanya de Bernays. O sigui, té quatre dies, abans els american esmorzaven llet amb cereals o torrades, i en canvi avui, a tot el món, es poden esmorzar ous amb cansalada. Fou conseqüència d’una crisi que el porc no es venia i, gràcies a convèncer una sèrie de metges perquè el recomanessin, va aconseguir la popularitat.

Així doncs, dos exemples de manipulació, ambdós amb conseqüències nefastes. Les dones no només són lliures de fumar, sinó que l’augment de càncers de pulmó que pateixen és molt més elevat que als homes. I, esmorzars d’ous amb cansalada i relacionats han provocat la més gran malaltia del segle XX i present: l’obesitat. Reflexionem, moltes accions que creiem nostres i lliures han estat planificades per enginyers de la comunicació.

Descansi en pau 2.0

El títol de la present entrada pot semblar macabre, però en cap cas és la meva intenció. El passat diumenge, un carta d’opinió de La Vanguardia i una entrada al bloc de la Trina Milan feien referència al terme “ànima 2.0”. En altres paraules, què passa amb la vida virtual, tot allò creat a partir de la web 2.0, quan una persona deixa la vida física? Es parteix del cas d’una noia jove amb una mort sobtada, una noia amb una pàgina al Facebook i una munt d’amistats, moltes d’elles llunyanes i que tardaran temps a adonar-se que aquella “amiga” ja no hi és. Ara bé, hi ha alguna raó per la qual quan una persona mort físicament, també ho hagi de fer virtualment? Aquí hi ha un gran error, l’error d’equiparar la vida física amb la vida virtual. No, de vida només n’hi ha una, la vida de cada un de nosaltres, éssers mortals. Allò que mal-anomenem “vida virtual” és només part de la nostra vida, un fet més. A partir d’aquest pensament, quan una persona ens deixa, no hi ha cap necessitat d’eliminar allò que ha creat en el món virtual.

Deixeu-me posar un exemple més entenedor: quan un pintor ens deixa, acte seguit destruim les seves pintures? (algú s’imagina carregar-se un Picasso després de la mort de l’autor?). Quan un arquitecte fa la mateixa fi, tirem les seves cases a terra? I així podria anar seguint. Per tant, la mort física en cap cas ha d’implicar eliminar la nostra obra virtual: bloc, pàgina web, pàgina al Facebook, pàgina al LinkedIn, missatges al Twitter…, de la mateixa manera que no s’eliminarà la nostra obra física: un llibre, unes fotos, una pintura, una escultura,…

Part d’aquest error prové del fet que de forma pejorativa, aquelles persones contràries a tot allò relacionat amb internet i, més encara, amb les xarxes socials, acusen aquestes de ser les culpables que hi hagi gent que es tanqui en aquestes xarxes i s’oblidi de la vida física. En aquest moment es crea la distinció entre vida física i vida virtual. Distinció errònia, tal com ja he dit a dalt. Aquelles persones que “renuncien” a la vida física per refugiar-se en la virtual tenen un problema, millor dit malaltia, i aquesta pertany a la vida física. Repeteixo, la nostra aportació a la web 2.0 és part de la nostra obra, de la nostra VIDA, sense adjectius, no hi ha “second life”.