Descansi en pau 2.0

El títol de la present entrada pot semblar macabre, però en cap cas és la meva intenció. El passat diumenge, un carta d’opinió de La Vanguardia i una entrada al bloc de la Trina Milan feien referència al terme “ànima 2.0”. En altres paraules, què passa amb la vida virtual, tot allò creat a partir de la web 2.0, quan una persona deixa la vida física? Es parteix del cas d’una noia jove amb una mort sobtada, una noia amb una pàgina al Facebook i una munt d’amistats, moltes d’elles llunyanes i que tardaran temps a adonar-se que aquella “amiga” ja no hi és. Ara bé, hi ha alguna raó per la qual quan una persona mort físicament, també ho hagi de fer virtualment? Aquí hi ha un gran error, l’error d’equiparar la vida física amb la vida virtual. No, de vida només n’hi ha una, la vida de cada un de nosaltres, éssers mortals. Allò que mal-anomenem “vida virtual” és només part de la nostra vida, un fet més. A partir d’aquest pensament, quan una persona ens deixa, no hi ha cap necessitat d’eliminar allò que ha creat en el món virtual.

Deixeu-me posar un exemple més entenedor: quan un pintor ens deixa, acte seguit destruim les seves pintures? (algú s’imagina carregar-se un Picasso després de la mort de l’autor?). Quan un arquitecte fa la mateixa fi, tirem les seves cases a terra? I així podria anar seguint. Per tant, la mort física en cap cas ha d’implicar eliminar la nostra obra virtual: bloc, pàgina web, pàgina al Facebook, pàgina al LinkedIn, missatges al Twitter…, de la mateixa manera que no s’eliminarà la nostra obra física: un llibre, unes fotos, una pintura, una escultura,…

Part d’aquest error prové del fet que de forma pejorativa, aquelles persones contràries a tot allò relacionat amb internet i, més encara, amb les xarxes socials, acusen aquestes de ser les culpables que hi hagi gent que es tanqui en aquestes xarxes i s’oblidi de la vida física. En aquest moment es crea la distinció entre vida física i vida virtual. Distinció errònia, tal com ja he dit a dalt. Aquelles persones que “renuncien” a la vida física per refugiar-se en la virtual tenen un problema, millor dit malaltia, i aquesta pertany a la vida física. Repeteixo, la nostra aportació a la web 2.0 és part de la nostra obra, de la nostra VIDA, sense adjectius, no hi ha “second life”.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s