Ja no m’estima. La deixo… és l’hora dels adéus?

Potser aquest escrit pot semblar totalment redundant després d’haver escoltat al llarg de la nit passada i tot el dia d’avui els diferents comentaris, molts procedents d’experts molt més qualificats que un servidor, i del Constitucional en ple i tot. Simplement vull afegir el meu granet de sorra com a català, un català que ja ha perdut tota esperança de sentir-se respectat per una Espanya autoritària, que ha menyspreat un rera l’altre tots els gestos de complicitat, generositat i solidaritat dels catalans envers la creació d’un estat on hi poguessin conviure diferents cultures. Sí, cultures, no parlo d’orientacions polítiques ni nacionalismes, parlo de cultures. Quan algú em vol imposar què he de parlar als meus fills, com els he d’educar, i tot des d’una visió uniformitzadora, està tocant la meva cultura. Fins aquí hem arribat, una situació que no hi trobo més explicació que un odi sortit de l’analfabetisme establert més enllà de l’Ebre per aquells que el sostenen de forma interessada per obtenir més poder (tant de la dreta com de l’esquerra, no ens deixem enganyar). Per la resta, aquells que tenen criteri propi i una intel•ligència utilitzada de forma constructiva, deixo el reportatge Adéu Espanya?, emès recentment a TV3. No és una invitació a unir-se a la causa independentista, sinó una invitació a l’autoreflexió, allunyada de la corrupció política. Si per un moment adoptéssim una mentalitat innocent, no pervertida, ens adonaríem com una millor convivència aniria en pro d’ambdues bandes, no només de la catalana. I ara sí que parlo del tema econòmic.

Només un últim apunt, estic content com Catalunya, per part dels catalans, les persones, està afrontant la difícil situació de crisi amb un principi d’optimisme, sobretot respecte a l’impuls a noves empreses, la majoria d’elles basades en la societat del coneixement i les noves tecnologies. Com a mostra l’acte d’ahir a la UdG, amb la celebració del I Fòrum del Parc Científic i Tecnològic de la Universitat de Girona, una passarel•la de noves empreses, moltes d’elles molt prometedores, el mercat de les quals ja no se centra en Espanya, sinó en el món. Un exemple a seguir, sobretot per aquells obsessionats amb l’economia de la “totxana”.

Anuncis

Fes realitat el teu somni, sigues emprenedor

Ahir al vespre, a l’Auditori Monturiol del Parc Científic i Tecnològic de la Universitat de Girona, en Xavier Verdaguer va parlar de “L’ecosistema de Silicon Valley”, en un acte organitzat per l’Eduard Batlle. En Xavier és un emprenedor, amb l’empresa reconeguda com TMTFactory o, la més recent i creada a Silicon Valey, Innovalley. En Xavier va venir a parlar de la importància de ser emprenedor, sobretot en els temps actuals de crisi. Comparava la visió pessimista actual de Catalunya amb l’activitat i les ganes de tirar endavant a Silicon Valley. No es tracta de cap ciutat mega-moderna, simplement un grup de pobles / ciutats que han crescut al voltant d’una de les universitats més prestigioses del món: Stanford. La cultura americana, ja des de l’educació primària, estimula els dots de comunicació, de lideratge, i de creativitat. Això amb l’únic objectiu de formar potencials emprenedors. I, a cert moment, professors d’Stanford varen animar alumnes seus a ser emprenedors, establint-se al voltat de la universitat, i així varen néixer HP, Apple, Google, Facebook, Intel,… les millors empreses tecnològiques del planeta es troben allà, juntament amb les biotecnològiques. Ara bé, l’impuls de la univrersitat no seria suficient sense l’ajuda econòmica privada, els famosos “business angels” i inversors de “capital risk”. És curiós que un dels carrers que dóna a Stanford tingui la major concentració d’inversors del món. Gent disposada a apostar per estudiants de vint-i-pocs anys. Allà és molt més fàcil aconseguir finançament, fins i tot els veïns t’ofereixen diners si creuen en la teva idea! Això forma part de la cultura americana de potenciar la cultura emprenedora (i alhora creure que en treuran benefici propi, evidentment!).

Em va sorprendre la comparació de Silicon Valley amb la plana de Vic per part d’en Verdaguer, però molt ben justificat. Ara toca que Catalunya es posi les piles a potenciar els emprenedors. Cal ser molt conscients que molta gent que ha perdut la feina no tornarà a treballa d’allò que feia. També que amb la crisi actual molts estudiants sortiran de la Universitat i tardaran molt temps a trobar una feina. És a aquests últims que se’ls hauria de formar per ser emprenedors, afegint continguts de lideratge, comunicació i emprenedoria als estudis. No pots ser que 9 de cada 10 estudiants tingui com a màxima aspiració ser funcionari. A Catalunya fracassar està molt mal vist, però en canvi a Silicon Valley consideren que un fracàs ha estat una oportunitat d’aprenentatge. Alhora també està mal vista aquella persona que té èxit i guanya molts diners, com si no els hagués fet de forma lícita. Un consell molt gran és que aprenguem dels fracassos i valorem i aprenguem dels que tenen èxit. Ara bé, Sillicon Valley també té una cara negativa, i és la poca presència de dones emprenedores, i la poca concil·liació familiar que tenen. Així doncs, tampoc res és perfecte.

Acabo amb un parell de reflexions finals. Cal apostar decididament per la cultura de l’emprenedor, ajudants als estudiants a poder crear el seu propi negoci. La recerca a la Univesitat també s’ha d’enfocar cada cop més al mercat, sense que això vulgui dir oblidar-se de la recerca bàsica, però amb només aquesta última la Universitat està aïllada. I recordar molt bé que EMPRENDRE = FER REALITAT UN SOMNI!

Papa, papa, el mestre d’anglès no sap anglès!

Això és el primer que vaig pensar quan divendres al matí els mitjans de comunicació es feien ressò que la meitat de les places de mestre d’anglès funcionari ofertades perl Departament d’Educació havien quedat desertes pel baix nivell dels candidats. Després un pensa, com és que tenen el títol de mestre d’anglès sense tenir un nivell mínim d’anglès? Puc entendre, fins a cert punt, que per la majoria de títols el coneixement de l’anglès és un tema secundari, més de cultura personal que necessitat per exercir la formació rebuda. Ara bé, per un mestre d’anglès, el coneixement de la llengua no hauria de ser el primer requisit? De què serveix un mestre d’anglès que té grans dots per la docència, un gran coneixement teòric de la gramàtica anglesa,… si no el sap parlar? De res, ben res, i aquest fet explica la raó per la qual els nens acaben la primària, i també la secundària, sense saber expressar-se en anglès. Això sí, et sabran un munt de paraules i conjugar un munt de verbs, però amb quina finalitat? Només aprovar l’examen, res més, perquè no saben anglès!

Així doncs, felicito el Departament d’Educació i els respectius tribunals avaluadors de mestre d’anglès per haver pres la valenta decisió de deixar places desertes. Decisió que segur que serà criticada per cert sindicat defensor de drets impensables a qualsevol altre nivell laboral de la societat, i el nom del qual m’estalvio. Ara bé, la meva felicitació s’acaba quan sóc conscient que aquestes places que han quedat vacants continuaran sent ocupades per aquests aspirants a funcionaris (interins) que no tenen un nivell mínim i, per tant, el títol de l’entrada pot continuar vigent durant molts anys més. Sí, el tema del nivell dels interins és un punt delicat, però cal abordar-lo amb valentia. En aquest moment, qualsevol persona amb títol de mestre o grau pot entrar a Educació i ensenyar a primària o a secundària, respectivament, en aquest últim cas només havent superat (= assistir a classe) un breu curs d’introducció a la pedagogia. Per altra banda, superar les oposicions és sinònim de bon professor? No, però com a mínim han estat avaluats per gent competent (tribunals), els altres ni això.

Pels interins amb un mínim sentit de la responsabilitat, la voluntat de ser avaluats s’hauria de veure de forma positiva, perquè discriminaria aquells bons professors, que n’hi ha, i molts entre els interins, dotant aquest sector d’un major prestigi. Un prestigi que s’ha perdut en gran mesura per les propostes indefensables i totalment mancades de raonament per part de certs sindicats. Només recordar que a qualsevol altre àmbit laboral aquesta avaluació prèvia existeix, ja sigui en forma de proves de selecció i/o entrevistes personals. Per tant, per què en aquesta professió que és la principal responsable del futur de la societat aquest rigor brilla per la seva absència?

Acabo l’entrada amb una brillant classe magistral d’anglès. I hope you like it!

Lliçó al present per un futur incert, però segur diferent

Ahir l’entrega de notes de l’assignatura de Tècniques de Comunicació Aplicades a la Química va posar punt i final a la meva docència d’unes eines que dia rera dia se’ns instal·len tant a la feina com a les nostres estones d’oci. Noms de xarxes socials com Facebook, Linkedin, Tuenti o Twitter, blocs a partir de Blogger o WordPress, enllaços al Delicious, fotos al Flickr o Picasa, presentacions al Scribd o Slideshare, i sense oblidar-nos la infinitat d’eines de l’imperi Google, ja no només formen part dels usuaris més avançats en informàtica, sinó de qualsevol persona amb un mínim de curiositat, la majoria de vegades incentivada per la gent que l’envolta. Ho heu sentit allò que “si no estàs al Facebook no existeixes”?

Hi ha qui diu que totes aquestes eines són una moda passatgera, tot i que l’augment d’ús de forma exponencial em fa creure tot el contrari. Les tenim aquí, i hi són per quedar-se. Una nova manera de fer les coses ja ha arribat, hi ha qui l’anomena la societat 2.0, on noves relacions s’han creat i aniran a més. Els blocs ens permeten, de forma personal, crear coneixement i transmetre´l, sense intermediaris, arribant a qualsevol lloc, sense barreres físiques. La credibilitat és un valor important que cotitza a l’alça, i per això els principals mitjans de comunicació estan lluitant per no perdre aquell poder adquirit que tenien de només ells poder informar. Ens enfrontem a una nova manera de consumir, guiats per allò que ens diuen aquells amb qui estem en contacte, i sent escèptics davant dels grans (i cars, molt cars!) anuncis de publicitat. Consumim cada cop més “a la carta”, decidim el què i quan ho consumim. Un exemple molt clar: LOST, la sèrie d’èxit rotund. Ara bé, èxit rotund de seguiment, però a la TV l’audiència no era una cosa fora de sèrie, sinó que una part molt important ha mirat els diferents episodis a través d’internet (quan i on han volgut). Aquesta és la nova TV, una TV a la carta, digital, per internet, la qual haurà de basar el seu finançament pensant menys en la publicitat, i més en un format tipus iTunes. És impensable una TV sense anuncis, gratuïta i de qualitat, ja que aquesta última té un preu.

Totes aquestes eines formen part del present, i totes les mencions al futur són suposicions. Si tot acaba en una moda, queda el consol que el saber no ocupa lloc, però si es confirma l’avenç cap a una nova societat, doncs quan més aviat estiguem preparats, de més endavant sortirem, tant professionalment com personalment. Així doncs, estic orgullós de poder formar per aquest futur, una formació a la Universitat que és bidireccional: professor – alumne i alumne – professor, eliminant la jerarquia d’aquell que es creia amb el coneixement absolut i inamovible. Finalment, per aquells que han superat amb èxit, us deixo amb l’anunci de l’estiu per segon any consecutiu: enganxós, molts enganxós, però amb un èxit desbordat.