Smart Cities: tecnologia a la ciutat. Nou model de gestió urbana?

Acabo de tornar de la segona edició de NITS (negocis, innovació, tecnologia i societat), una idea de comunicació / difusió d’aquests termes per part d’en Xevi Montoya i en David Martí de Playbrand, i l’Eduard Batlle. Aquest cop ha estat el torn de la Irene Compte d’Urbiòtica, una empresa tecnològica d’aplicació a l’urbanisme, l’objectiu de la qual: “té per objecte el disseny, desenvolupament i comercialització d’una gamma completa de productes de base tecnològica destinats a millorar la gestió urbana i l’experiència d’ús de l’espai urbà”. O, encara millor, mirem el següent vídeo per entendre les smart cities:

La introducció de la tecnologia a la ciutat és la manera de fer-les més sostenibles i eficients. Ara bé, aquest model de ciutat tecnològica té un preu, demana una inversió molt important. Qui la pagarà? La majoria de polítics pensen en inversions a curt termini, que els permetin guanyar vots; s’atreviran a invertir en la ciutat del futur (llarg termini)? Segona reflexió, per diners que tingui un Ajuntament, no pot fer front a un model integral de ciutat tecnològica. Així doncs, cal repensar la gestió de les ciutats, introduir el sector privat, per tal que la incorporació d’aquesta tecnologia també es tradueixi en nous models de negoci. Aquest crec que és el principal entrebanc que veig en aquest moment per la incorporació imminent d’aquesta tecnologia. Repeteixo, les smart cities ja no són el futur, són el present, ara bé, els punts anteriors són els que marcaran la velocitat de tranformació de les ciutats actuals a ciutats intel·ligents.

La vetllada ha tingut lloc al recent inaugurat Hotel Nord 1901 de Girona, en una sala amb vistes a la piscina, on ens hem acomiadat amb una nova cervesa a base de flors (Gala de Flors). Deliciosa, sobretot per aquells que no ens agrada gaire la cervesa.

Felicitats als organitzadors, i per moltes NITS més.

(L’Eduard Batlle també ha fet una entrada del II NITS)

Anuncis

La pàgina web d’un científic: el millor (i imprescindible) aparador envers la societat

La setmana passada em va arribar a les mans un article de la revista Nature sobre la importància per tot científic i grup de recerca de disposar de la seva pàgina web. Es tracta d’una eina imprescindible per dues raons principals. En primer lloc, com un deure del científic de passar comptes amb la societat. Donar a conèixer la seva investigació, la majoria de vegades finançada amb diners públics. Aquesta comunicació s’ha de fer amb un llenguatge comprensible per un ampli ventall de la societat. I, en segon lloc, la pàgina web permet connectar el científic a la resta de la comunitat científica internacional, en pro de l’avenç de la ciència. Les principals consideracions que surten a l’article:

– Amb l’excusa de la falta de temps, els científics subestimen la importància de la pàgina web.

– La comunicació de la ciència per mitjà de conferències i articles en revistes especialitzades es fa de forma molt sintètica, en canvi la pàgina web permet afegir-hi un context (treballs previs, detalls tècnics, importància del problema,…).

– La pàgina web permet obtenir més informació sobre les línies de recerca, així com un coneixement més personal del científic. Això permet fer que sigui més accessible, tant per la comunitat científica (moltes vegades costa molt trobar informació d’alguns investigadors) com per la societat que l’envolta.

Així doncs, és altament recomanable disposar d’una pàgina web. La inversió inicial, sobretot de temps, estic segur que es veu recompensada. En aquest punt cal mencionar que la introducció dels blocs personals ha permès disposar de pàgines web personals d’una manera molt més fàcil. De totes maneres, crec que es important fer ús de les dues eines: pàgina web + bloc. La pàgina web més com a base de dades (dades personals, CV, publicacions, línies de recerca), i el bloc més pel dia a dia (noves publicacions, assistència a congressos, xerrades donades, visites a grups,…). Jo també n’he de prendre nota (us deixo amb una imatge de recordatori de la importància de la ciència als candidats a presidir EEUU).

Què vol ser la Universitat Catalana de gran? Tot està inventat

Ahir diumenge, el diari La Vanguardia publicava l’article “Universidad y gobernanza: We must” d’Imma Tubella, Lluís Torner i Joaquim Boixareu, el qual recomano llegir amb atenció. Va dirigit no només als responsables polítics d’Universitats, sinó també a la comunitat universitària, perquè és ella la que ha de tenir un paper protagonista a la nova Universitat Catalana.

“si se espera que la universidad sea un motor de desarrollo económico. El progreso económico y social debe basarse en la interacción de la universidad, los centros de investigación y la industria.”

“La transformación de la universidad tiene dos elementos esenciales: la gobernanza y el sistema de financiación. Sin una gobernanza clara y robusta y un sistema de financiación flexible capaz de orientar cada institución hacia sus objetivos, y en ambos casos con evaluaciones serias a posteriori, no es posible la competitividad que necesitamos.”

“En lenguaje financiero, las universidades están en el negocio del talento y del conocimiento y, en colaboración con el sector industrial, en la transformación de estos en valor económico. Estos son negocios globales y, en lo referente al talento de primera y a la creación de valor, totalmente globalizados. Una organización que no disponga de una estrategia definida, de una capacidad ejecutiva adecuada a todos los niveles ni de un sistema de financiación que permita implementarla, con liderazgos individuales y colectivos sometidos a evaluación, no puede jugar en una liga donde los competidores sí disponen de tales instrumentos. No hay que descubrir nada. El modelo está inventado y lleva décadas demostrando su eficacia en otros países.”

Després de les frases anteriors no crec que calgui afegir res més de la meva part. Dono tot el suport a aquest article. Estic d’acord que la Universitat ha de ser el motor econòmic de Catalunya, aportant talent i coneixement a la societat, sobretot transferit a la indústria mitjançant la recerca. O sigui, interacció Universitat & Recerca & Indústria. Cal donar llibertat als governs de les universitats, per tal que cada una aposti pel camí que cregui més oportú, ara bé, amb una avaluació posterior. I aquesta independència de govern ha d’anar acompanyada de finançament, un finançament que ha de créixer de forma considerable si realment el Govern creu en la missió de la Universitat. Tal com bé diuen, no cal inventar cap model, sinó adoptar el model de les universitats que surten al capdavant dels rànquings. No val allò de dir que els rànquings estan mal dissenyats (que potser ho estan), però és un fet que estem a la cua, i la culpa no és del rànquing, sinó del model. La justificació que els rànquings només estan dissenyats per les universitats americanes i britàniques tampoc és vàlid, Holanda en té un munt entre les primeres (un país que és comparable a Catalunya). Polítics, prendreu nota d’aquest article? I la comunitat universitària, està disposada a fer el salt a la nova Universitat Catalana? Això implica deures i sacrificis, no ho oblidem, paraules molt sovint inexistents en alguns perfils de la comunitat universitària.

Coneixement amplificat: independència d’espai i temps

Ahir, Brian Kelly, va donar la conferència “What can we learn from amplified events?” a la Biblioteca de la UdG, invitat per en Miquel Duran (gràcies a un tweet) i a la Càtedra C4D de la UdG. En Brian Kelly va parlar de la importància d’amplificar un esdeveniment, i per això forma part de The Event Amplifier.

Ara bé, què vol dir amplificar un esdeveniment? Doncs es tracta de fer difusió d’un esdeveniment a la xarxa, fent ús de les eines 2.0. Cal ser molt conscients que cada àrea de coneixement només avança si té audiència (= gent interessada), pel contrari, s’atura. La raó principal d’amplificar un esdeveniment és saltar-se les restriccions que impliquen l’espai (on té lloc la conferència) i el temps (moment en què es dóna la conferència). Aquella conferència amplificada es pot seguir des de qualsevol punt del món, i a qualsevol hora, així doncs, arribant un públic molt major que aquella restringida a una hora i lloc determinats. Podríem dir que l’amplificació permet “viatjar en el temps” i, molt important, ajudar-nos a completar la memòria d’aquell esdeveniment (Kelly va fer referència al quadre de Dalí). Les eines que aquesta amplificació implica són: creació d’un bloc de l’esdeveniment, video streaming (seguiment en directe de les xerrades online i alhora gravació per una posterior visualització), presentacions obertes online (ex. SlideShare), i  ús de xarxes socials: Facebook, LinkedIn i, sobretot, Twitter. Aquesta última ha esdevingut una eina indispensable per la mencionada amplificació, formant part del seguiment online, recerca per paraules clau, i posterior discussió sobre la mateixa a la xarxa.

Una reflexió final: l’amplificació d’esdeveniments va en augment però, podria tractar-se només d’una moda? No ho crec, per mi poder seguir una conferència sense les restriccions temporals i espaials té uns avantatges infinits, permetent-me accedir a un coneixement que per altra banda potser mai arribaria al meu abast. Alhora, ni que sigui pel medi ambient, implicaria un estalvi d’avions i més avions per arribar a diferents conferències per compartir el coneixement. Aquí ens podríem preguntar si és igual d’efectiu l’intercanvi de coneixement in vivo que online, però ho deixo per un altre dia. Per acabar, és útil l’amplificació d’esdeveniments en la ciència? Útil sí, sense cap dubte, però xoca amb la importància de publicar aquells resultats que es presenten, abans de posar-los a la xarxa. I això ho fa més complicat, i una mostra l’he patida en primera persona en el darrera Girona Seminar, en el qual he estat implicat en la seva amplificació, de forma pionera en química.