La política 2.0 ha perdut la virginitat a Catalunya

L’any passat, en un curs sobre comunicació 2.0, vaig recomenar als alumnes que seguissin les eleccions al Parlament de Catalunya del present any 2010 (suggerència d’en Miquel), com una experiència nova de l’ús de les noves tècniques de comunicació a la xarxa aplicades a la política. Ahir es va acabar la campanya, i sense cap mena de dubte que el pes dels partits a la xarxa ha estat més que notable, uns amb més gràcia que altres.

L’eina més utilitzada ha estat el vídeo (via Youtube). Vull destacar, per una banda CIU ha presentat un Mas serè, oferint-se als catalans a liderar el País. A aquest hi afegeixo el de Catvistes exaltant el sentiment més nacionalista. I la culminació ha estat el fi de campanya al Palau Sant Jordi, concretament el moment en què l’esposa de l’Artur Mas, l’Helena, puja a l’escenari al seu costat, una imatge que va tocar la fibra. Per altra banda, del PSC destaco la història del noi que estudia i treballa alhora, a semblança d’en Montilla, destacant que hi ha gent que no ha nascut amb un pa sota el braç, moment en què apareix un cartell d’en Mas (missatge subliminar). Ara bé, per mi la cara negativa del PSC (JSC) va ser el vídeo en el qual varen associar el plaer de votar al d’un orgasme, o la necessitar d’haver de posar lones amb la fotografia de gent per tal de simular un Sant Jordi ple el dia que Zapatero i González varen venir. Aquest últim cas demostra la importància del poder de la imatge.

Respecte a la resta d’eines de comunicació 2.0, caldria un estudi molt profund per saber la repercussió que ha tingut Facebook o Twitter en els resultats electorals. Per exemple, a l’inici Mas rondava els 6000 fans al Facebook mentre Montilla estava als 5000 (números ridículs considerant el cens electoral). A més que són eines molt restringides encara al jovent, un sector de la població molt apàtic amb tot allò relacionat amb la política. Per això penso que aquestes eines han d´esdevenir una eina imprescindible per remuntar la participació, començant pels més joves. Aquestes eines forcen una major sinceritat, obertura dels candidats. El futur seguirà aquesta direcció, segur.

P.D.: Marc Vidal desvetlla claus de la campanya 2.0 de CIU en el seu bloc. I per aquest proper dijous en Pau Canaleta ha organitzat analysisday perquè els partits expliquin les estratègies seguides.

Fent de papa científic (o de científic papa?)

Fa dues setmanes, el col·legi El Bosc de la Pabordia, va començar un trimestre amb els experiments com a tema central. Com a pare i alhora científic, em vaig oferir a fer-los una sèrie d’experiments per ensenyar als nens i nenes de P5 què són. Els vaig fer 5 experiments, la majoria senzills, fent ús de productes domèstics, perquè s’adonin que la vida diària està plena d’experiments, encara que no en siguem conscients.

Els nens varen estar molt atents, amb molta curiositat, sorpresos davant dels canvis de color dels líquids, productes que no es barrejaven, un globus que es va inflar  sense bufar, una petita serp que va néixer de la sorra amb foc, o un missatge màgic de comiat que va aparèixer en un paper en blanc. Per la meva part, he de confessar que va ser una molt bona experiència, mai abans havia estat davant 51 nens de 5 anys. Tal com ja m’he sentit a dir abans, considero que tot científic té el deure de comunicar la ciència a la resta de la societat, i res més gratificant que fer-ho als nens.

No puc acabar sense donar les gràcies a en Pep Anton per haver-me ajudat a preparar tots aquests experiments. Ell, juntament amb en Pep Duran, formen el grup Reacciona…explota!la missió dels quals és difondre la ciència entre escoles i instituts. Una gran tasca de didàctica, sobretot pel què fa a la química, massa sovint criticada com a dolenta. Estem envoltats de química, i nosaltres mateixos som química!

La vida no és la realitat, sinó la realització d’un somni

Divendres al vespre va arribar el NITS IV (Negocis, Innovació, Tecnologia i Societat), aquest cop amb Franc Ponti, professor d’EADA i apassionat per la innovació. En primer lloc vull destacar que la iniciativa del NITS, de la mà de l’Eduard Batlle i en David i en Xevi de Playbrand, està agafant embranzida a la nostra ciutat, i com a mostra l’elevada assistència a l’acte d’ahir. Ponti acaba de publicar el llibre “Si funciona, cámbialo”, la mateixa frase provocadora amb què va centrar la xerrada d’ahir. I és amb la provocació com Ponti proposa avançar en la innovació i la creativitat. Amb aquesta provocació arriba a frases que et fan rumiar:

– Educació: La vida no és la realitat, sinó la realització d’un somni. Per tant, hauríem d’ajudar els nens a construir el seu somni (un projecte de vida).

– Treball: Només divertint-nos i aventurant-nos guanyarem diners. La gent només valora l’empresa cada x temps en funció del grau de diversió. I em quedo amb la frase de Kukuxumusu: “Si no nos divertimos no tiene sentido lo que hacemos”.

Així, Ponti proposa 7 estratègies per innovar: ZEN (temps per pensar), PO (provocació), OPEN (talent extern), FLOW (pensar en equip), EMO (generació d’emocions), HAPPY (crear passió), i TEAM (col·laboració). La innovació significa la creació d’escenaris de futur, i només amb persones creatives i il·lusionades es pot dur a terme. I la innovació representa la major filosofia transformadora de la realitat. Ponti va acabar avisant que Catalunya estem molt llunys dels països capdavanters, i cal posar-s’hi per no quedar-nos enrera. Interessant xerrada! I aquesta va acabar amb una deliciosa degustació de pans de l’Antiga Casa Bellsolà.

Tret de sortida gironí a la Setmana de la Ciència

Ahir al matí va tenir  lloc la inauguració de 15A Setmana de la Ciència a la seu de la Generalitat a Girona. És un fet destacable que per primera vegada aquesta inauguració té lloc fora del Parlament de Catalunya, justificat pel Conseller Huguet com un fet de normalitat pel fet que la ciència i l’excel·lència estan repartits arreu de Catalunya, i no centralitzats a la capital. Alhora, per primer cop ha consistit amb un acte amb amplificació a través de la xarxa (streaming i Twitter) i, tal com ha dit el director de Talència (Albert Castellanos), enlloc millor que a la Universitat de Girona amb la Càtedra de Cultura Científica i Comunicació Digital i el Comissionat per la UdG 2.0 per encapçalar aquesta iniciativa.

Totes les paraules han fet referència a la importància de la difusió de la ciència a la societat, en benefici d’aquesta mateixa. És necessària més didàctica en aquest camp per tal de fer adonar a la gent la importància de la investigació per l’avenç en el benestar de les persones. Vivim en una societat en què es valora més la capacitat muscular (els futbolistes són adorats com déus) que la capacitat intel·lectual. Prova d’això n’és l’enquesta que s’ha fet que arriba a la conclusió: “Els catalans no tenen ni idea de qui són els seus científics”. Així, ni un 10% dels catalans no saben qui és Valentí Fuster, Eduald Carbonell, Joan Massagué, Pedro Alonso (confós amb Fernando Alonso!!!), Andreu Mas-Collell o Josep Baselga. Tots aquests noms citats han fet grans avenços en els camps de la medicina, història o economia, en pro de tots nosaltres. Clar que també he de reconèixer que els futbolistes també provoquen un benefici a la societat, només cal veure la felicitat percebuda a les nostres terres quan guanya el Barça. Finalitzo amb el que ja he dit anteriorment, els científics tenim el deure de comunicar el que fem a la societat, en primer lloc per un tema de didàctica, i en segon per justificar els diners que hi inverteix aquesta mateixa en forma d’impostos. Diners que s’han vist reduïts per un govern que li costa creure en la societat del coneixement i que, tal com ha dit el Conseller Huguet, prefereix construir AVEs que duen a enlloc, que no destinar els mateixos diners a recerca. En seguirem parlant, però de mentre us deixo amb la congelació d’una flor amb nitrogen líquid que varen fer els companys Pep Duran i Pep Anton Vieta del grup Reacciona…Explota de la UdG.

Transferència de coneixement Universitat – Batxillerat

Aquest curs passat vaig tutoritzar un treball de recerca d’una alumna de Batxillerat. Aquests treballs representen un primer contacte dels estudiants de Batxillerat amb una recerca més palpable, la que realitzem en els laboratoris de la Universitat. En aquest cas, el treball de la Laura (Col·legi Les Alzines de Girona) anava sobre el Síndrome de Guillain-Barré, una malaltia neurodegenerativa que ella va patir en primera persona quan era una nena petita. Aquesta malaltia va agafar ressò arrel de l’última edició de La Marató de TV3, la qual va tractar aquestes malalties minoritàries, allunyades dels focus de les grans farmacèutiques per una qüestió de mercat. És ben sabut que l’objectiu de les farmacèutiques és guanyar diners amb les malalties que afecten a un major percentatge de gent. Per sort, iniciatives com la de La Marató permeten poder dedicar temps a investigar aquestes malalties. El treball de recerca de la Laura ha guanyat el primer premi “Jóvenes Investigadores 2010” dins la seva categoria, premi del qual em sento orgullós d’haver-hi pogut participar, tot i que vull destacar que el principal mèrit és de la pròpia Laura.

 

Tant l’Institut de Química Computacional, com el Departament de Química, com la mateixa Universitat de Girona, de les quals formo part, se n’han fet ressò. I això és important pel fet que és bo ressaltar un dels compromisos de la Universitat, moltes vegades oblidat, com és la transferència de coneixement a la resta de la societat. I més important considero la implicació de la Universitat amb alumnes de Batxillerat, ESO i Primària. Cal acostar-los la Universitat, sobretot ara que el coneixement ja no està tancat dins les quatre parets d’aquella, sinó que està obert a la xarxa. Cal reforçar aquest compromís.

Nacionalisme català jutjat des d’una ignorància malintencionada

Falta menys d’un mes per les eleccions al Parlament de Catalunya, i alguns veïns molt nacionalistes d’aquella Espanya desitjada com “Una, grande y libre“, es comencen a posar nerviosos. Aquesta és l’única raó que trobo per justificar la publicació de l’article d’opinió d’avui al El País titulat “Nacionalistas, vayan y vean” de l’escriptor xilè Carlos Franz. Aquest personatge avisa dels perills del nacionalisme català comparant-lo amb esdeveniments a Sudamèrica com Pinochet a Xile, les Malvines a Argentina o Castro a Cuba. Posa la cirereta de l’escrit amb la seva renúncia a viure a Barcelona perquè el seu fill seria educat en català (un insult per tot intel·lectual espanyol ser educat en una llengua que també va néixer del llatí…), i acaba agraint que Barcelona ja no sigui la capital literària de Llatinoamèrica. Ha escrit sobre el poble català, però mai l’ha escoltat…

Primer de tot, el nacionalisme català no té res a veure amb els llatinoamericans a què fa referència. Només fa falta dirigir-se als llibres d’història (escrits objectivament, no per la mencionada caverna) per adonar-se’n. Per això em dol que algú que s’autoconsidera un intel·lectual escrigui un text així des de la més absoluta ignorància, de ben segur, premeditada i malintencionada. En segon lloc, els catalans venim precedits d’una cultura al llarg de la història, una cultura amb una llengua pròpia, el català, la nostra LLENGUA MARE. Sí, sí, és la nostra llengua, no un caprici per “fotre” a aquests veïns d’ignorància malintencionada. Els catalans convivim amb un bilingüisme molt ben establert, raó per la qual no hi ha cap necessitat que l’educació tingui opció català / castellà, la qual cosa aniria en contra de la convivència en el nostre País. Els nens són acadèmicament educats en català com a llengua central a l’escola, però molts parlen en castellà a l’hora del pati i amb els amics a fora de l’escola, amb completa llibertat. Som afortunats de ser una societat bilingüe, la qual cosa ens enriqueix com a societat d’acollida, i queda palès en els carrers dels nostres pobles i ciutats. I aquesta convivència no necessita d’escrits incendiaris per part d’ignorants malintencionats subvencionats per la caverna, qui s’adona del bategar intranquil del poble català, i té por de perdre els privilegis que li representen els nostres impostos que els enviem i ens tornen retallats (robatori?). Les eleccions ja són a la cantonada, i ens cal ser dirigits per un partit que no posi pals a les rodes a la voluntat de sobirania del nostre poble, avançant pas a pas, sense mai caure en la mentida com a arma (nosaltres sí tenim dignitat).