Del Barça a l’emprenedor: perseverança i tenacitat

Perseverança i tenacitat són dos atributs que es poden associar perfectament al Barça i a Guardiola, a allò que intenten treure les millors escoles de negoci (ESADE o IESE) dels futurs executius, com també dues virtuts molt acusades en tot emprenedor. És en aquest últim cas on s’ajusta en Jordi Plana, creador de l’empresa Spenta Consulting, que dijous passat va donar la conferència “Empresa, Tecnologia i País” en una nova edició del NITS sota la batuta de l’Eduard Batlle i Playbrand amb David Martí i Xevi Montoya. En Jordi va trencar amb la perversió de les consultores tecnològiques: gent sense formació, mal pagada, hores extres no retribuïdes,… i va crear una consultoria que aportés valor, Spenta, amb personal qualificat, rebent formació contínua, i així provocant la fidelització d’aquest enlloc de la rotació. Aquest valor afegit el va portar a ser guardonat com a millor partner tecnològic de Microsoft l’any 1999. En aquest moment Spenta té dos projectes molt engrescadors: StreeCare, que és una plataforma d’interacció entre el ciutadà i l’administració (mireu el vídeo següent), i Facepoint, una xarxa social dins l’empresa.

Per altra banda vull destacar algunes de les idees d’en Jordi. Estem vivint un moment amb una crisi de confiança, amb unes relacions personals cada cop més globalitzades, i sent imprescindible la transparència de les organitzacions. Així, per créixer, cal invertir en confiança, diferenciant-nos amb la innovació i invertint amb les persones (capital intel·lectual vs. producció, en la qual no podem competir). Comparteixo també que estem amb una crisi de valors, començant per l’esforç i el respecte. En Jordi reclama que tota persona que tingui inquietud i talent té l’obligació d’iniciar el seu projecte, amb perseverança i tenacitat. I recorda la frase de Picasso: “La inspiració existeix, però t’ha de trobar treballant”. En Jordi Plana va acabar fent referència a Singapur, un oasi del sud-est asiàtic, on la població valora l’obra del govern, una obra basada en l’aposta incondicional per l’educació, fins a convertir-se en una potència on grans empreses s’hi han establert, lloc amb una elevada concentració de capital intel·lectual. Per què no imitem a Singapur aplicant els valors del Barça a l’educació? I després podrem afegir: Que què tenim? La millor educació!

“Ho diré al meu papa”, fracàs escolar i disciplina

Em trec el barret amb l’article d’avui de Rafael Nadal “La semana blanca como síntoma” a La Vanguardia. Comparteixo amb ell que una de les principals raons de l’actual desmesurat fracàs escolar és la manca de disciplina dels nens i nenes. Atacar aquest problema ha de ser el punt de partida, ja que tant millorarà l’atenció dels estudiants a allò que se’ls ensenya, com la dedicació dels mestres i professors a la seva feina: ensenyar. Sí, aquesta és la feina que tenen encomanada, i per això celebro tornar a tenir el Departament d’Ensenyament, i no el Departament d’Educació, ja que educar és la tasca responsabilitat dels pares, sense excuses. Parlar de disciplina fa temps que no és políticament correcte, un dels molts prejudicis que ens toca carregar després d’haver estat víctimes d’una dictadura. Però ha arribat el moment que algú ha d’agafar el toro per les banyes per donar el pes merescut al coneixement, el motor per assolir la societat basada en l’economia del coneixement, i així remuntar els temps difícils actuals. Tant la Consellera Rigau com el propi President Mas estan obligats a fer front a aquesta feixuga càrrega: “Nuestra escuela reclama directrices claras, sencillas y contundentes” (R. Nadal); aquest País s’hi juga molt.

No defenso la necessitat de la disciplina per apuntar-me a la moda actual. Fa poc ja vaig referir-me a l’opinió d’una mestra sobre la manca d’autoritat; però ja fa 6 anys vaig escriure l’article “Irresponsabilitat parental i guarderies als 16 anys” al Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol, sobre una llei proposada per Villepin per responsabilitzar els pares de l’educació dels seus fills. Abordem primer la manca de disciplina, per després continuar amb posicionar la lectura com a eix vertebrador de tot ensenyament, reincorporar els exàmens de setembre i, més important, tornar a separar els que volen fer Batxillerat d’aquells que volen fer formació professional (prèvi didàctica del prestigi d’aquesta) als 15 anys. Com a papes, eduquem bé els fills per tal que els mestres els puguin ensenyar millor.

Recerca físico-química transfronterera

Avui he participat, com a investigador de l’Institut de Química Computacional, en una trobada amb el grup de recerca “Systèmes de Spins à l’échelle Nanométrique” de la Université de Perpignan. Concretament, la Prof. Noemi Barros ens ha presentat a Girona la recerca que aquest grup fa a Perpinyà. S’ha tractat d’una trobada estratègica des del punt de vista de la recerca, amb la intenció de trobar punts comuns per iniciar una col·laboració. La recerca d’aquest grup parteix de la física teòrica, més concretament, la investigació del magnetisme de nanomaterials, la qual pot presentar diversos objectius comuns amb la recerca que duem a terme a Girona, més basada en la química teòrica. Aquesta col·laboració s’emmarcaria dins el projecte del Pol de Recerca i Ensenyament Superior Pirineus Mediterrani (PRES-PM), del qual la UdG en forma part. i alhora del Campus d’Excel·lència Internacional Pirineus Mediterrani (Sostenibilitat turística, aigua i investigació avançada), en el qual la UdG participa juntament amb la UIB.

L’avenç en la recerca ja no es pot concebre com una tasca individualista, sinó des d’una vessant més pluridisciplinar, i alhora oberta a la resta de la comunitat científica europea i internacional. Girona estem a les portes de la frontera (inexistent per la ciència) amb França, i crec que poder participar en aquestes dues iniciatives en les quals la UdG s’ha posicionat és un fet positiu pels grups de recerca d’aquesta universitat. Recentment, la Revista Engega de la UdG se’n va fer ressò.

Robots Lego: professors amb vocació i valors

Aquest passat diumenge la UdG ha estat la seu de la First Lego League, una competició internacional amb robots Lego per a alumnes de 10 a 16 anys. Tretze instituts de les comarques gironines hi han format part. I jo he col·laborat amb la C4D en la difusió de l’event o, millor dit, hi he anat com a piulador per amplificar-lo a la societat digital. Vull destacar el missatge de la Consellera Rigau quan en primer lloc va voler felicitar a aquells professors que han decidit prendre part en la competició. Cal recordar que formar un equip d’alumnes adolescents i després motivar-los amb un projecte per tal que hi dediquin temps fora de l’horari escolar no és una feina fàcil. Aquests professors només prenen aquesta decisió perquè tenen vocació, creuen en el servei a la societat que estan fent, i són un model molt escàs. Alhora també vull destacar la importància de proposar un treball com aquest a alumnes de secundària, una espècie de treball de recerca, que els acosta en el camp de la mecànica en aquest cas, però d’una manera lúdica. I per últim, com un altre valor, cal ressaltar el benefici que els aporta la competitivitat viscuda durant la jornada d’ahir, fent-los adonar que aquesta no només és present en el món de l’esport, sinó en tots els àmbits. I enlloc millor per transmetre aquests valors com l’entorn universitari, la Universitat de Girona. (El Punt demostra la meva presència a l’esdeveniment: sóc el de darrera els dos nois de taronja, piulant amb el mòbil, o més fotos al meu Twitter amb #udgfllg)

La meva primera tesi dirigida i emesa per internet

El passat 4 de febrer, en Ferran Feixas va defensar la meva primera tesi codirigida (amb en Miquel i l’Eduard) amb el títol: “Analysis of chemical bonding and aromaticity from electronic delocalization descriptors”, amb la qual ha passat a ser Doctor en química per la Universitat de Girona. En Ferran ha fet un gran treball de recerca al llarg d’aquests quatre anys de doctorat, la qualitat del qual va quedar demostrada en el moment de la defensa. A la següent foto (Miquel Duran) d’esquerra a dreta: Ferran Feixas, Miquel Solà, Manuel Yáñez, Marcel Swart, Xabi López, Xavier Fradera, Eduard Matito, Jordi Poater i Paul Geerlings)

La curiositat del dia de la defensa va ser el fet que per primera vegada a la Universitat de Girona, aquesta va ser retransmesa per internet (via streaming), i així alhora gravada per posteriors visualitzacions. La proposta va començar amb la petició de la Sílvia, una investigadora de l’IQC que es troba de postdoc a Los Angeles, a qui s’hi va afegir altres membres que no es troben a Girona. Estic content que fins a 29 persones varen seguir la defensa a través de la xarxa, sobretot pel fet que la temàtica era molt específica. Espero que haguem creat un precedent per posteriors defenses de tesi i actes similars. A la següent foto (Miquel Duran) podeu veure els tres directors de la tesi amb l’equipament per la transmissió via internet (el doctorand està representat per la figura paterna).

Estic segur que en Ferran continuarà amb la seva brillant carrera com a investigador, i espero que ho pugui fer a San Diego en el camp de la biomedicina, per més tard retornar a Girona amb el coneixement adquirit. FELICITATS DR. FERRAN FEIXAS!

Treball dirigit per mi és citat a La Vanguardia

Aquest matí he rebut un missatge fent-me notar que surto citat en un article de La Vanguardia de l’edició de Girona d’avui mateix. Concretament, fa referència al treball de recerca que vaig supervisar aquest passat any a la Laura Montoliu, a qui se li va concedir el primer premi de “Jóvenes Investigadores 2010” del Ministeri. Estic content de sortir citat, però alhora crec que també és un fet important que un diari de la talla de La Vanguardia es faci ressò de temes de recerca, i espero que això no sigui un fet puntual, sinó una nova manera de fer. La premsa és un poder, i com a tal també ha de demostrar la seva aposta per aquesta desitjada societat del coneixement. No puc acabar sense donar les gràcies a en Manel Montoliu (professor del Bell-Lloc i pare i alhora tutor de l’estudiant premiada) i a la seva perseverància per tal de fer notar de la importància d’aquest premi als periodistes pertinents, i alhora també agrair a la Bàrbara Julbe l’interès mostrat envers aquest tema, reflectit en la qualitat del present article.