Defensar la llengua i la cultura no és cap delicte

Us convido a llegir un text que no és meu, sinó el pregó de la XXX Fira del Llibre a Palma de Mallorca que es va celebrar la setmana passada, a càrrec d’en Joan Miquel Artigues. He subratllat els 3 paràgrafs que em semblen més rellevants de cara a casa nostra. I he de parlar de Catalunya sobretot després de la penosa sentència de la setmana passada del TSJC arran del català com a eina integradora a l’escola tot i la ignorància d’uns pares, una ignorància malintencionada, que els porta a pensar més en ells mateixos que en els propis fills. Espero que el Govern i la Consellera Rigau no cedeixin, perquè “defensar la llengua i la cultura no és cap delicte”, i menys quan es fa en pro de la societat i la seva convivència.

PREGÓ DE LA XXX FIRA DEL LLIBRE I LA XXIII SETMANA DEL LLIBRE EN CATALÀ

Senyores i senyors, éssers socials que ens hem reunit aquí pel nostre interès per la cultura i per celebrar l’existència de nombroses publicacions en llengua catalana. He de dir que -més que un honor-, és una gran responsabilitat ser l’encarregat d’encetar aquest esdeveniment cultural en un moment històric com el que estam vivint.

Avui, aquí, estam envoltats de centenars de llibres. Llibres que parlen de totes les dimensions de la vida, de la història, del pensament i de la política, de les jerarquies, de la ciència, de les emocions, de l’art, de les llengües i els llenguatges, de la comunicació humana… Llibres que ens diuen qui som, que documenten la memòria col·lectiva, que parlen dels nostres errors i ensopegades històriques i que ens permeten incorporar noves visions per no travelar amb la mateixa pedra. Documents que parlen de la cultura humana, el coneixement de la qual en depenen el desenvolupament social i econòmic dels països, dels estats i el rumb de la nostra civilització.

A més a més d’això, la majoria d’aquests llibres tenen en comú que empren la llengua com a mitjà de transmissió de coneixements. I de llengües i cultura avui n’hem de parlar. En un moment històric en el qual la situació econòmica és la conseqüència de l’obscenitat consumista, de la mala gestió dels nostres governants, dels deliris de grandesa d’una banca que ha resultat ser un frau. En aquest precís moment, en el que ens aixecam cada dia amb perill d’intervenció, els mateixos, o els fills, o cosins o germans o amics dels qui han provocat tot aquest daltabaix, ens volen entretenir amb una agressió contra la nostra llengua i cultura. I, diguem-ho ben clar, qualsevol intent de menystenir una llengua és, automàticament, un acte de violència contra la gent que n’és el seu únic suport.

Aleshores, què està passant amb el català a Mallorca?

És possible que tengui relació amb la visió d’una Espanya única i lliure?. Perquè -contràriament al que diu la Constitució- hi ha un sector polític que no accepta la realitat pluricultural i pluringüística, i que lluita a les totes per un Estat-Nació centralista, monocultural i amb una única llengua oficial.

Perdonau que vos faci tantes preguntes, però és possible que ens contin mentides explicades a cada banda per mantenir-nos entretinguts i enfrontats? Perquè és estrany que oblidem tan aviat la presa de pèl de les autopistes, els AVES, els aeroports amb 15 passatgers, o el Palma Arena. Pot ser és aquesta la manera de fer que no parlem de la factura de la seva gatera, que pagam tots amb retalls socials. Bé, tots menys els polítics, clar. Per això, perquè no me’ls crec, vos dic que NO tenim un problema de convivència. Em fiï més dels ciutadans que dels qui els governen. És així de trist.

El 78,94% dels pares, molts d’ells castellanoparlants, han triat el català com a llengua vehicular pels seus fills. Perquè no tenim conflicte lingüístic. Perquè no volen que l’escola fomenti una segregació que no existeix al carrer. Perquè durant segles, amb problemes, clar que sí, hem conviscut. I hem patit. I hem explicat les raons de perquè una cultura i un territori petits s’han d’estimar i defensar. I els nouvinguts han fet seu aquest plantejament. Perquè estimen la llengua i la cultura. Volen ser part d’una terra d’acollida i desitgen que els seus fills en siguin part en tots els sentits.

El que pensaven que seria un allau de peticions per estudiar en castellà ha esdevingut un allau de coneixement i de seny per part dels pares. I un fracàs històric del Govern. Ens volen fer triar la llengua o la cultura, i els ciutadans no volen triar. Les volem totes. Totes. Perquè estimar la nostra, no sols no és negar l’altra, sinó que és declarar-nos enamorats de l’art, de la literatura, de la ciència, de la creació i de la bellesa, que són llenguatges universals. Tan de bo poguéssim conèixer no dues, sinó 10 llengües. Perquè és la cultura el que defensam. Ara bé, la nostra, la petiteta, la malmenada llengua catalana, l’hem de cuidar encara més. Perquè sabem que som nosaltres qui ho hem de fer. I per això, a les escoles s’ha escrit una plana de la història d’aquest petit país. Ens volien enredar amb polèmiques i enfrontaments, i la gent ha dit sí. Sí a la llengua, a la cultura i a la dignitat d’aquest país. I no a la segregació, a l’enfrontament, a la mentida i als falsos debats.

Ara que ja s’ha destapat el pastís ja només cal que els governants ens expliquin com ens ajudaran a sortir de la crisi, com milloraran l’atenció sanitària, com donaran suport als petits i mitjans empresaris, i com ens en sortirem tots plegats. No basten polèmiques estèrils i enverinades, ni tampoc frases de tant nivell com “farem el que hem de fer”.

I què faran amb el capitalisme radical que s’ha desfet en mil bocins, que defensava el campi qui pugui i que prometia felicitat i hegemonia als més forts?. Què faran els que havien de guanyar molts de doblers, per fer-nos sentir poca cosa mentre es passejaven amb el seu èxit pels carrers?. Ara que tot s’ha demostrat fals, ens vénen a cercar per compartir i socialitzar la pèrdua?. On heu deixat el benefici que exhibíeu sense manies?
Idò aquests polítics que ara han demostrat ser titelles de banquers, que ens menteixen, i que ens asseguraven que allò era prosperitat, ara ens diuen que tenim un problema amb la llengua d’aquest poble. Els vos creis? Jo no. Ens donen la culpa de la crisi. Diuen que hem viscut per damunt de les nostres possibilitats. Qui? Noltros? Idò ara ens volen fer creure que el gran problema és la convivència. Ells, que ens han estafat retallant-nos serveis i prestacions, quan precisament fan més falta que mai, fent més pobres els pobres, i més rics els rics.

Defensar la cultura no és cap delicte. I esper no ser detingut per atemptar contra l’autoritat, com ha passat aquests darrers dies amb les persones que es volien manifestar pacíficament a favor de la llengua. En aquest pregó m’ha estat impossible no esmentar aquells que abusant de l’autoritat, i aprofitant el desconcert de la situació econòmica, estan executant el projecte polític que clarament té com a objectiu l’afebliment de les llengües que anomenen autonòmiques i el conseqüent empobriment cultural que això comporta.

Des de l’autoritat s’ha creat un clima de crispació que no era necessari en absolut, i menys en un moment en el qual tenim altres preocupacions més importants que retornar a un conflicte que es remunta a l’època preconstitucional. L’autoritat ha trencat el consens en matèria lingüística que havia permès que la llengua catalana s’anés convertint en una eina d’integració i de cohesió social de moltes persones castellanoparlants i nouvingudes.

L’excusa és la crisi, però cap raó legitima un Govern a desprotegir i maltractar la cultura i la llengua catalana –i als seus parlants- de la manera com ho està fent.

Avui, aquí, entre aquests centenars de llibres no hi trobarem cap formula màgica, però sí les eines per poder sortir del desencís en el que ens trobam, per construir una societat realment democràtica, plural, justa. Per no deixar el timó en mans dels bancs i de les oligarquies econòmiques que hi ha al darrere, perquè no siguin ells els qui decideixin quin model de societat ha d’haver-hi, quin idioma s’ha de parlar, o quin sexe s’ha d’estimar. Una societat que garanteixi els drets bàsics de les persones, que faci difussió d’aquest coneixement i estimuli el pensament crític, tan fonamentals per a l’exercici real de la democràcia i de la llibertat individual i col·lectiva.

I acabaré amb les paraules del lingüista Jesús Tusón, que diu: “Hem de fer servir la llengua, i les llengües en general, com a instrument de convivència, com a eines per a construir la realitat de tots: una realitat verbal que conjugui voluntats plurals i irrepetibles.”

DEFENSAR LA LLENGUA I LA CULTURA NO ÉS CAP DELICTE.

Palma, 1 de Juny del 2012.

Joan Miquel Artigues

Anuncis

ARA educació: bons propòsits pel nou any

Carles Capdevila no només és el director del diari Ara, sinó també una persona compromesa amb l’educació del nostre país, en la qual ha invertit part de la seva carrera professional. Vull destacar alguna reflexió dels seus darrers articles. En primer lloc, reclamaun món meritocràtic on no es neguin oportunitats de progressar a qui se les mereix, a través de l’educació“, i tornar a creure com abans que “el talent, l’esforç i la determinació, a través de l’educació, permetien prosperar al marge d’on naixies“. Alhora m’ha agradat el seu projecte de trobar els millors professors voluntaris per impartir diferents lliçons en la nostra llengua, a equivalència de la Khan Academy, fent ús de les noves tecnologies en l’ensenyament.

El mateix Ara ha publicat un article del New York Times respecte l’impacte dels professors sobre l’alumnat. Sorprèn l’elevada influència en el futur dels estudiants el fet d’haver tingut un professor excel·lent enfront d’un de dolent entre l’últim any de primària i la secundària. Per tant l’autor avisa que “el sistema educatiu és potser l’amenaça més important a llarg termini per a l’economia i el benestar dels Estats Units”, i reclama que “aquest estudi hauria de contribuir a fer de l’educació un tema de debat prioritari a escala nacional”, ja que “les escoles representen una freda inversió empresarial en el nostre futur econòmic“. La reforma que proposa: “l’avaluació del professorat a partir del rendiment dels alumnes, uns salaris millors i més prestigi per als bons professors i l’acomiadament dels docents poc eficaços“. Aquestes mesures també s’haurien d’aplicar a casa nostra, els bons professors tenen dret a ser valorats com es mereixen, i s’ha d’acabar amb el proteccionisme dels dolents pel sol fet de ser “funcionaris”. Defenso que més val un bon professor amb 40 alumnes que dos de mediocres amb 20 cada un. Millor formació, avaluació i rebribució pels docents: ens hi posem?

Òmnium 50 anys: de l’anhel a la realizació del somni

Ahir Òmnium va celebrar els 50 anys de la seva fundació. Una entitat nascuda amb la defensa de la llengua catalana com a principal puntal; nascuda en temps d’hostilitat envers Catalunya i tota la seva cultura. A dia d’avui hem arribat a més de 25.000 socis, però crec que va ser la manifestació del 10 de juliol de 2010 amb el lema “SOM UNA NACIÓ, NOSALTRES DECIDIM“, el punt d’inflexió d’aquesta institució. Aquell esdeveniment de reivindicació nacional va posar Òmnium en boca de tots els mitjans, donant-li un ressò sense precedents. Recordeu el SOMNIEM?

La presidenta Muriel Casals va fer un gran discurs centrat en la independència cultural (un model educatiu basat en la immersió de forma innegociable i el foment de l’ús social del català), la independència fiscal (els nostres impostos són nostres, amb l’amenaça de la insubmissió fiscal) i l’impuls del dret a decidir. Tres objectius que són la medul·la d’Òmnium i que han de fer possible el pas decisiu: de l’anhel a la realització del somni. Una Catalunya lliure, però sempre amb una societat civil cohesionada, conscient i convençuda de la importància del català a l’escola, de la pròpia gestió dels impostos i del dret a decidir pel nostre futur i el dels nostres fills. Aquell dia la resposta serà SÍ, inapel·lable. Per molts anys! Em sento orgullós de ser soci d’Òmnium i convido la gent que s’hi uneixi.

Ressò milionari de Girona i la Costa Brava

Fa un mes se’m queia la bava cada vegada que llegia una piulada al Twitter amb l’etiqueta #InCostaBrava. El Patronat de Turisme Costa Brava (amb Jaume Marín com a piulador més visible) va encapçalar la iniciativa d’invitar 16 blocaires de renom internacional amb la intenció de promocionar Girona i la Costa Brava a la xarxa. Visites als llocs més idíl·lics de la Costa Brava i Girona acompanyats d’àpats als millors restaurants (com El Bulli i El Celler de Can Roca) o experiències en vaixell o en paracaigudes, són una mostra d’allò que jo em dic: Jo també hagués fet una molt bona crítica (llàstima que em falta el ressò). L’èxit de la iniciativa ha quedat palès amb l’abast de les piulades generades: més de 13 milions (sí, sí, he dit 13.000.000 !!!), a banda d’articles en les més prestigioses revistes del ram (Lonely Planet o National Geographic) o entrades en blocs amb molts seguidors. Aquest ressò només és el principi, les xarxes socials s’encarregaran d’amplificar-lo més i més a mesura que més gent ens visiti. Una nova manera de promocionar el turisme (Turisme 2.0), amb molt major impacte si considerem la més alta credibilitat de la xarxa envers els anuncis de la TV o altres mitjans.

Alhora vull destacar el Social Media Meeting que va tenir lloc al Parc de la UdG amb professors-blocaires d’aquesta: José Antonio Donaire i Miquel Duran, que varen parlar de turisme 2.0 i del turisme en sí com a línia de recerca prioritària de la UdG. I quina millor manera d’acabar que amb l’anunci més fresc de cada estiu? #INCOSTABRAVA

La política 2.0 ha perdut la virginitat a Catalunya

L’any passat, en un curs sobre comunicació 2.0, vaig recomenar als alumnes que seguissin les eleccions al Parlament de Catalunya del present any 2010 (suggerència d’en Miquel), com una experiència nova de l’ús de les noves tècniques de comunicació a la xarxa aplicades a la política. Ahir es va acabar la campanya, i sense cap mena de dubte que el pes dels partits a la xarxa ha estat més que notable, uns amb més gràcia que altres.

L’eina més utilitzada ha estat el vídeo (via Youtube). Vull destacar, per una banda CIU ha presentat un Mas serè, oferint-se als catalans a liderar el País. A aquest hi afegeixo el de Catvistes exaltant el sentiment més nacionalista. I la culminació ha estat el fi de campanya al Palau Sant Jordi, concretament el moment en què l’esposa de l’Artur Mas, l’Helena, puja a l’escenari al seu costat, una imatge que va tocar la fibra. Per altra banda, del PSC destaco la història del noi que estudia i treballa alhora, a semblança d’en Montilla, destacant que hi ha gent que no ha nascut amb un pa sota el braç, moment en què apareix un cartell d’en Mas (missatge subliminar). Ara bé, per mi la cara negativa del PSC (JSC) va ser el vídeo en el qual varen associar el plaer de votar al d’un orgasme, o la necessitar d’haver de posar lones amb la fotografia de gent per tal de simular un Sant Jordi ple el dia que Zapatero i González varen venir. Aquest últim cas demostra la importància del poder de la imatge.

Respecte a la resta d’eines de comunicació 2.0, caldria un estudi molt profund per saber la repercussió que ha tingut Facebook o Twitter en els resultats electorals. Per exemple, a l’inici Mas rondava els 6000 fans al Facebook mentre Montilla estava als 5000 (números ridículs considerant el cens electoral). A més que són eines molt restringides encara al jovent, un sector de la població molt apàtic amb tot allò relacionat amb la política. Per això penso que aquestes eines han d´esdevenir una eina imprescindible per remuntar la participació, començant pels més joves. Aquestes eines forcen una major sinceritat, obertura dels candidats. El futur seguirà aquesta direcció, segur.

P.D.: Marc Vidal desvetlla claus de la campanya 2.0 de CIU en el seu bloc. I per aquest proper dijous en Pau Canaleta ha organitzat analysisday perquè els partits expliquin les estratègies seguides.

Nacionalisme català jutjat des d’una ignorància malintencionada

Falta menys d’un mes per les eleccions al Parlament de Catalunya, i alguns veïns molt nacionalistes d’aquella Espanya desitjada com “Una, grande y libre“, es comencen a posar nerviosos. Aquesta és l’única raó que trobo per justificar la publicació de l’article d’opinió d’avui al El País titulat “Nacionalistas, vayan y vean” de l’escriptor xilè Carlos Franz. Aquest personatge avisa dels perills del nacionalisme català comparant-lo amb esdeveniments a Sudamèrica com Pinochet a Xile, les Malvines a Argentina o Castro a Cuba. Posa la cirereta de l’escrit amb la seva renúncia a viure a Barcelona perquè el seu fill seria educat en català (un insult per tot intel·lectual espanyol ser educat en una llengua que també va néixer del llatí…), i acaba agraint que Barcelona ja no sigui la capital literària de Llatinoamèrica. Ha escrit sobre el poble català, però mai l’ha escoltat…

Primer de tot, el nacionalisme català no té res a veure amb els llatinoamericans a què fa referència. Només fa falta dirigir-se als llibres d’història (escrits objectivament, no per la mencionada caverna) per adonar-se’n. Per això em dol que algú que s’autoconsidera un intel·lectual escrigui un text així des de la més absoluta ignorància, de ben segur, premeditada i malintencionada. En segon lloc, els catalans venim precedits d’una cultura al llarg de la història, una cultura amb una llengua pròpia, el català, la nostra LLENGUA MARE. Sí, sí, és la nostra llengua, no un caprici per “fotre” a aquests veïns d’ignorància malintencionada. Els catalans convivim amb un bilingüisme molt ben establert, raó per la qual no hi ha cap necessitat que l’educació tingui opció català / castellà, la qual cosa aniria en contra de la convivència en el nostre País. Els nens són acadèmicament educats en català com a llengua central a l’escola, però molts parlen en castellà a l’hora del pati i amb els amics a fora de l’escola, amb completa llibertat. Som afortunats de ser una societat bilingüe, la qual cosa ens enriqueix com a societat d’acollida, i queda palès en els carrers dels nostres pobles i ciutats. I aquesta convivència no necessita d’escrits incendiaris per part d’ignorants malintencionats subvencionats per la caverna, qui s’adona del bategar intranquil del poble català, i té por de perdre els privilegis que li representen els nostres impostos que els enviem i ens tornen retallats (robatori?). Les eleccions ja són a la cantonada, i ens cal ser dirigits per un partit que no posi pals a les rodes a la voluntat de sobirania del nostre poble, avançant pas a pas, sense mai caure en la mentida com a arma (nosaltres sí tenim dignitat).

Què vol ser la Universitat Catalana de gran? Tot està inventat

Ahir diumenge, el diari La Vanguardia publicava l’article “Universidad y gobernanza: We must” d’Imma Tubella, Lluís Torner i Joaquim Boixareu, el qual recomano llegir amb atenció. Va dirigit no només als responsables polítics d’Universitats, sinó també a la comunitat universitària, perquè és ella la que ha de tenir un paper protagonista a la nova Universitat Catalana.

“si se espera que la universidad sea un motor de desarrollo económico. El progreso económico y social debe basarse en la interacción de la universidad, los centros de investigación y la industria.”

“La transformación de la universidad tiene dos elementos esenciales: la gobernanza y el sistema de financiación. Sin una gobernanza clara y robusta y un sistema de financiación flexible capaz de orientar cada institución hacia sus objetivos, y en ambos casos con evaluaciones serias a posteriori, no es posible la competitividad que necesitamos.”

“En lenguaje financiero, las universidades están en el negocio del talento y del conocimiento y, en colaboración con el sector industrial, en la transformación de estos en valor económico. Estos son negocios globales y, en lo referente al talento de primera y a la creación de valor, totalmente globalizados. Una organización que no disponga de una estrategia definida, de una capacidad ejecutiva adecuada a todos los niveles ni de un sistema de financiación que permita implementarla, con liderazgos individuales y colectivos sometidos a evaluación, no puede jugar en una liga donde los competidores sí disponen de tales instrumentos. No hay que descubrir nada. El modelo está inventado y lleva décadas demostrando su eficacia en otros países.”

Després de les frases anteriors no crec que calgui afegir res més de la meva part. Dono tot el suport a aquest article. Estic d’acord que la Universitat ha de ser el motor econòmic de Catalunya, aportant talent i coneixement a la societat, sobretot transferit a la indústria mitjançant la recerca. O sigui, interacció Universitat & Recerca & Indústria. Cal donar llibertat als governs de les universitats, per tal que cada una aposti pel camí que cregui més oportú, ara bé, amb una avaluació posterior. I aquesta independència de govern ha d’anar acompanyada de finançament, un finançament que ha de créixer de forma considerable si realment el Govern creu en la missió de la Universitat. Tal com bé diuen, no cal inventar cap model, sinó adoptar el model de les universitats que surten al capdavant dels rànquings. No val allò de dir que els rànquings estan mal dissenyats (que potser ho estan), però és un fet que estem a la cua, i la culpa no és del rànquing, sinó del model. La justificació que els rànquings només estan dissenyats per les universitats americanes i britàniques tampoc és vàlid, Holanda en té un munt entre les primeres (un país que és comparable a Catalunya). Polítics, prendreu nota d’aquest article? I la comunitat universitària, està disposada a fer el salt a la nova Universitat Catalana? Això implica deures i sacrificis, no ho oblidem, paraules molt sovint inexistents en alguns perfils de la comunitat universitària.