La política 2.0 ha perdut la virginitat a Catalunya

L’any passat, en un curs sobre comunicació 2.0, vaig recomenar als alumnes que seguissin les eleccions al Parlament de Catalunya del present any 2010 (suggerència d’en Miquel), com una experiència nova de l’ús de les noves tècniques de comunicació a la xarxa aplicades a la política. Ahir es va acabar la campanya, i sense cap mena de dubte que el pes dels partits a la xarxa ha estat més que notable, uns amb més gràcia que altres.

L’eina més utilitzada ha estat el vídeo (via Youtube). Vull destacar, per una banda CIU ha presentat un Mas serè, oferint-se als catalans a liderar el País. A aquest hi afegeixo el de Catvistes exaltant el sentiment més nacionalista. I la culminació ha estat el fi de campanya al Palau Sant Jordi, concretament el moment en què l’esposa de l’Artur Mas, l’Helena, puja a l’escenari al seu costat, una imatge que va tocar la fibra. Per altra banda, del PSC destaco la història del noi que estudia i treballa alhora, a semblança d’en Montilla, destacant que hi ha gent que no ha nascut amb un pa sota el braç, moment en què apareix un cartell d’en Mas (missatge subliminar). Ara bé, per mi la cara negativa del PSC (JSC) va ser el vídeo en el qual varen associar el plaer de votar al d’un orgasme, o la necessitar d’haver de posar lones amb la fotografia de gent per tal de simular un Sant Jordi ple el dia que Zapatero i González varen venir. Aquest últim cas demostra la importància del poder de la imatge.

Respecte a la resta d’eines de comunicació 2.0, caldria un estudi molt profund per saber la repercussió que ha tingut Facebook o Twitter en els resultats electorals. Per exemple, a l’inici Mas rondava els 6000 fans al Facebook mentre Montilla estava als 5000 (números ridículs considerant el cens electoral). A més que són eines molt restringides encara al jovent, un sector de la població molt apàtic amb tot allò relacionat amb la política. Per això penso que aquestes eines han d´esdevenir una eina imprescindible per remuntar la participació, començant pels més joves. Aquestes eines forcen una major sinceritat, obertura dels candidats. El futur seguirà aquesta direcció, segur.

P.D.: Marc Vidal desvetlla claus de la campanya 2.0 de CIU en el seu bloc. I per aquest proper dijous en Pau Canaleta ha organitzat analysisday perquè els partits expliquin les estratègies seguides.

Anuncis

Nacionalisme català jutjat des d’una ignorància malintencionada

Falta menys d’un mes per les eleccions al Parlament de Catalunya, i alguns veïns molt nacionalistes d’aquella Espanya desitjada com “Una, grande y libre“, es comencen a posar nerviosos. Aquesta és l’única raó que trobo per justificar la publicació de l’article d’opinió d’avui al El País titulat “Nacionalistas, vayan y vean” de l’escriptor xilè Carlos Franz. Aquest personatge avisa dels perills del nacionalisme català comparant-lo amb esdeveniments a Sudamèrica com Pinochet a Xile, les Malvines a Argentina o Castro a Cuba. Posa la cirereta de l’escrit amb la seva renúncia a viure a Barcelona perquè el seu fill seria educat en català (un insult per tot intel·lectual espanyol ser educat en una llengua que també va néixer del llatí…), i acaba agraint que Barcelona ja no sigui la capital literària de Llatinoamèrica. Ha escrit sobre el poble català, però mai l’ha escoltat…

Primer de tot, el nacionalisme català no té res a veure amb els llatinoamericans a què fa referència. Només fa falta dirigir-se als llibres d’història (escrits objectivament, no per la mencionada caverna) per adonar-se’n. Per això em dol que algú que s’autoconsidera un intel·lectual escrigui un text així des de la més absoluta ignorància, de ben segur, premeditada i malintencionada. En segon lloc, els catalans venim precedits d’una cultura al llarg de la història, una cultura amb una llengua pròpia, el català, la nostra LLENGUA MARE. Sí, sí, és la nostra llengua, no un caprici per “fotre” a aquests veïns d’ignorància malintencionada. Els catalans convivim amb un bilingüisme molt ben establert, raó per la qual no hi ha cap necessitat que l’educació tingui opció català / castellà, la qual cosa aniria en contra de la convivència en el nostre País. Els nens són acadèmicament educats en català com a llengua central a l’escola, però molts parlen en castellà a l’hora del pati i amb els amics a fora de l’escola, amb completa llibertat. Som afortunats de ser una societat bilingüe, la qual cosa ens enriqueix com a societat d’acollida, i queda palès en els carrers dels nostres pobles i ciutats. I aquesta convivència no necessita d’escrits incendiaris per part d’ignorants malintencionats subvencionats per la caverna, qui s’adona del bategar intranquil del poble català, i té por de perdre els privilegis que li representen els nostres impostos que els enviem i ens tornen retallats (robatori?). Les eleccions ja són a la cantonada, i ens cal ser dirigits per un partit que no posi pals a les rodes a la voluntat de sobirania del nostre poble, avançant pas a pas, sense mai caure en la mentida com a arma (nosaltres sí tenim dignitat).

Què vol ser la Universitat Catalana de gran? Tot està inventat

Ahir diumenge, el diari La Vanguardia publicava l’article “Universidad y gobernanza: We must” d’Imma Tubella, Lluís Torner i Joaquim Boixareu, el qual recomano llegir amb atenció. Va dirigit no només als responsables polítics d’Universitats, sinó també a la comunitat universitària, perquè és ella la que ha de tenir un paper protagonista a la nova Universitat Catalana.

“si se espera que la universidad sea un motor de desarrollo económico. El progreso económico y social debe basarse en la interacción de la universidad, los centros de investigación y la industria.”

“La transformación de la universidad tiene dos elementos esenciales: la gobernanza y el sistema de financiación. Sin una gobernanza clara y robusta y un sistema de financiación flexible capaz de orientar cada institución hacia sus objetivos, y en ambos casos con evaluaciones serias a posteriori, no es posible la competitividad que necesitamos.”

“En lenguaje financiero, las universidades están en el negocio del talento y del conocimiento y, en colaboración con el sector industrial, en la transformación de estos en valor económico. Estos son negocios globales y, en lo referente al talento de primera y a la creación de valor, totalmente globalizados. Una organización que no disponga de una estrategia definida, de una capacidad ejecutiva adecuada a todos los niveles ni de un sistema de financiación que permita implementarla, con liderazgos individuales y colectivos sometidos a evaluación, no puede jugar en una liga donde los competidores sí disponen de tales instrumentos. No hay que descubrir nada. El modelo está inventado y lleva décadas demostrando su eficacia en otros países.”

Després de les frases anteriors no crec que calgui afegir res més de la meva part. Dono tot el suport a aquest article. Estic d’acord que la Universitat ha de ser el motor econòmic de Catalunya, aportant talent i coneixement a la societat, sobretot transferit a la indústria mitjançant la recerca. O sigui, interacció Universitat & Recerca & Indústria. Cal donar llibertat als governs de les universitats, per tal que cada una aposti pel camí que cregui més oportú, ara bé, amb una avaluació posterior. I aquesta independència de govern ha d’anar acompanyada de finançament, un finançament que ha de créixer de forma considerable si realment el Govern creu en la missió de la Universitat. Tal com bé diuen, no cal inventar cap model, sinó adoptar el model de les universitats que surten al capdavant dels rànquings. No val allò de dir que els rànquings estan mal dissenyats (que potser ho estan), però és un fet que estem a la cua, i la culpa no és del rànquing, sinó del model. La justificació que els rànquings només estan dissenyats per les universitats americanes i britàniques tampoc és vàlid, Holanda en té un munt entre les primeres (un país que és comparable a Catalunya). Polítics, prendreu nota d’aquest article? I la comunitat universitària, està disposada a fer el salt a la nova Universitat Catalana? Això implica deures i sacrificis, no ho oblidem, paraules molt sovint inexistents en alguns perfils de la comunitat universitària.

Quan l'”evoluciona favorablement” té efectes secundaris

Sabíeu que les 10 primeres empreses de Silicon Valley (HP, Google, Intel, Apple,…) facturen com tota la indústria catalana?

Sabíeu que Finlàndia inverteix 600 milions d’euros cada any en polítiques d’innovació i Catalunya només 30?

Aquest vespre he assistit a la primera edició de N.I.T.S., organitzat per l’Eduard Batlle, juntament amb en Xevi Montoya i en David Martí de Playbrand. L’objectiu forma part del compromís de l’Eduard d’acostar Girona (i Catalunya) a la innovació i a les noves tecnologies. Un bon grup de gent interessada en el tema ens hem acostat als Jardins de la Mercè per escoltar en Xavier Ferràs, director del Centre d’Innovació Empresarial dins d’ACC1Ó de la Generalitat de Catalunya.

En Xavier ens ha parlat de la innovació a Catalunya des de l’administració pública. En primer lloc cal ser conscients que el mercat no és estàtic, ara més que mai estem en un mercat turbulent, i cal capacitat adaptativa. Això es tradueix amb innovació. Sense aquesta, és impossible que una empresa tingui viabilitat, ja que no podem competir amb preu (a la Xina, Brasil o Índia faran el mateix producte per un simple plat d’arrós). Les empreses han de saber que innovar implica un risc, a diferència de la continuïtat, i per això l’administració hi és per ajudar als primers, ja que impliquen valor afegit per afrontar el futur del país. La innovació ha passat per diferents etapes en els últims anys, des la innovació només en el producte, fins a la innovació global de l’empresa. Però ara falta una etapa més determinant, la innovació cultural. I aquesta ens implica a tots, hem d’apostar de forma decidida per la cultura emprenedora. Som un país punter, a nivell mundial, en ciència i tecnologia. Catalunya produeix l’1% de la ciència mundial! El nostre pou de petroli és el coneixement. Ara ens toca explotar-lo amb fermesa. No som pretenciosos quan diem que Google es podria haver creat a Catalunya, o el mateix per l’iPod, per tant, on fallem? En la cultura. I el nostre mirall ha de ser Silicon Valley, tal com jo mateix feia referència fa poc amb en Xavier Verdaguer.

Per útlim, aquest canvi en la cultura s’ha de començar des de la base, en l’educació. En Xavier ressalta que estem en una societat competitiva, que hem de ser competititus. Però, com és que l’actual sistema educatiu va totalment en contra de la competitivitat? Com és que es prioritza l’homogeneïtzació de l’educació per la banda baixa, enlloc d’incentivar i motivar als millors estudiants, com a model a seguir pels més endarrerits? Cal concens polític, i aquest ha de començar per dir les coses pel seu nom sense por al preu polític/electoral. Si es vol un país punter, s’ha de començar per l’educació, una educació que ensenyi la realitat als nostres fills. I aquesta realitat és un món competititu que necessita líders, lluny de la mediocritat que alguns moviments educatius n’han fet bandera. Us deixo amb una imatge dels jardins que han acomiadat la xerrada amb un copa de cava perquè hi anem reflexionant…

Talent + Ciència = Talència

Fa poc dies va tenir lloc el llançament oficial de Talència, la que ha de ser una plataforma de promoció de la ciència a Catalunya. La descripció oficial és:

Talent i ciència conflueixen en Talència, la nova institució de foment a la recerca a Catalunya.

Talència implementa les mesures de foment i reconeixement de la recerca a Catalunya, tot esdevenint un organisme de referència internacional per a la comunitat investigadora que treballa al nostre país.

Més de 25.000 investigadores i investigadors són la nostra raó de ser. L’excel·lència, la proactivitat, la proximitat a l’investigador, la projecció global i l’impacte sobre la societat, els nostres valors.

Talència respon al repte del Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació d’adoptar un sistema més eficaç i eficient d’implementació de les polítiques públiques de finançament i promoció de la recerca.

Amb 5 objectius principals:

1- Talent investigador: Ajudem a formar el millor talent investigador en les seves diferents fases com a principal actiu de la recerca a Catalunya.

2- Recerca competitiva: Proveïm dels incentius i les millors condicions per al desenvolupament de l’activitat de recerca a Catalunya.

3- Vocació experta: Treballem per consolidar-nos com un referent expert i avaluador del sistema de recerca a Catalunya d’àmbit internacional.

4- Ciència i societat: Volem millorar el reconeixement social de la ciència catalitzant les activitats de divulgació i fomentant les vocacions científiques.

5- Impacte de la recerca: Treballem per incrementar la transferència de coneixement de les universitats i centres de recerca al teixit productiu català.

La creació de Talència és una notícia positiva, una mostra del Govern i el Parlament, gràcies al Pacte Nacional per la Recerca, i la Innovació, d’apostar per la recerca i la innovació a Catalunya. Ho comparo a l’impuls que va tenir en el seu moment la creació del Departament d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació (DURSI) per part del Prof. Mas-Collell, que va representar un pas molt important d’aposta decidida del camí que havia de seguir Catalunya per mirar al futur. Crec que aquest torna a ser un moment clau. I per tant felicito a totes aquelles persones implicades que han fet realitat Talència.

Orgullós del meu País. Catalunya a la manifestació 2.0

Sí, he anat a la manifestació a Barcelona “Som una nació, nosaltres decidim“. Estic orgullós d’haver-hi anat, sobretot després que la Renfe gairebé m’ho espatllés amb l'”avaria” d’un tren a Flaçà i la posterior interrrupció de la línia Girona – Barcelona, quan l’estació de Girona estava plena de gom a gom de gent amb senyeres (gràcies a en David amb qui he compartit el cotxe cap a BCN). Passeig de Gràcia feia posar la pell de gallina, desbordat de gent, dels més petits als més grans, amb senyeres i estelades de totes mides. Una hora abans de l’inici un ja no podia passar per on volia, la gent ja prenia posicions. Eren les sis de la tarda, hora del tret de sortida, però fins a una hora més tard no he pogut començar a avançar.

Ja siguin 1.1 o 1.5 milions de catalans a la manifestació, queda molt clara l’opinió del Poble Català, opinió que ja s’hauria d’haver fet respectar en el moment en què el referèndum per l’Estatut va donar el Sí. Allò que decideix un poble de forma massiva i democràtica, no hi pot haver cap tribunal que ho pugui retallar o destruir. Avui no han estat els polítics, sinó els catalans, els que s’han encarat a les imposicions d’un estat que només ens vol pels diners, però no tenint-ne prou també ens vol sotmetre imposant-nos la unificació cultural. Un estat incapaç de valorar la riquesa que representen les múltiples cultures que conté, només comprensible des de la més gran ignorància o l’enveja per una terra i una cultura que fem les coses millor, amb seny, però que en moments com aquests també traiem la rauxa. Refermo el que vaig dir fa pocs dies, i avui més que mai, ha arribat l’hora dels adéus?

No vull concloure aquesta entrada sense fer referència al fet que la manifestació d’avui es pot considerar la primera manifestació 2.0. Ara bé, no m’allargo en aquest punt perquè la Trina Milan m’ha passat al davant amb una entrada que, d’haver-ho intentat, m’hagués quedat a mig camí. No puc estar més d’acord que el català està més fort que mai a internet, i Catalunya té una via per anar creixent, mirant cap al món (Miquel Duran). Internet no té fronteres. Seguim així.