Smart Cities: tecnologia a la ciutat. Nou model de gestió urbana?

Acabo de tornar de la segona edició de NITS (negocis, innovació, tecnologia i societat), una idea de comunicació / difusió d’aquests termes per part d’en Xevi Montoya i en David Martí de Playbrand, i l’Eduard Batlle. Aquest cop ha estat el torn de la Irene Compte d’Urbiòtica, una empresa tecnològica d’aplicació a l’urbanisme, l’objectiu de la qual: “té per objecte el disseny, desenvolupament i comercialització d’una gamma completa de productes de base tecnològica destinats a millorar la gestió urbana i l’experiència d’ús de l’espai urbà”. O, encara millor, mirem el següent vídeo per entendre les smart cities:

La introducció de la tecnologia a la ciutat és la manera de fer-les més sostenibles i eficients. Ara bé, aquest model de ciutat tecnològica té un preu, demana una inversió molt important. Qui la pagarà? La majoria de polítics pensen en inversions a curt termini, que els permetin guanyar vots; s’atreviran a invertir en la ciutat del futur (llarg termini)? Segona reflexió, per diners que tingui un Ajuntament, no pot fer front a un model integral de ciutat tecnològica. Així doncs, cal repensar la gestió de les ciutats, introduir el sector privat, per tal que la incorporació d’aquesta tecnologia també es tradueixi en nous models de negoci. Aquest crec que és el principal entrebanc que veig en aquest moment per la incorporació imminent d’aquesta tecnologia. Repeteixo, les smart cities ja no són el futur, són el present, ara bé, els punts anteriors són els que marcaran la velocitat de tranformació de les ciutats actuals a ciutats intel·ligents.

La vetllada ha tingut lloc al recent inaugurat Hotel Nord 1901 de Girona, en una sala amb vistes a la piscina, on ens hem acomiadat amb una nova cervesa a base de flors (Gala de Flors). Deliciosa, sobretot per aquells que no ens agrada gaire la cervesa.

Felicitats als organitzadors, i per moltes NITS més.

(L’Eduard Batlle també ha fet una entrada del II NITS)

Anuncis

La pàgina web d’un científic: el millor (i imprescindible) aparador envers la societat

La setmana passada em va arribar a les mans un article de la revista Nature sobre la importància per tot científic i grup de recerca de disposar de la seva pàgina web. Es tracta d’una eina imprescindible per dues raons principals. En primer lloc, com un deure del científic de passar comptes amb la societat. Donar a conèixer la seva investigació, la majoria de vegades finançada amb diners públics. Aquesta comunicació s’ha de fer amb un llenguatge comprensible per un ampli ventall de la societat. I, en segon lloc, la pàgina web permet connectar el científic a la resta de la comunitat científica internacional, en pro de l’avenç de la ciència. Les principals consideracions que surten a l’article:

– Amb l’excusa de la falta de temps, els científics subestimen la importància de la pàgina web.

– La comunicació de la ciència per mitjà de conferències i articles en revistes especialitzades es fa de forma molt sintètica, en canvi la pàgina web permet afegir-hi un context (treballs previs, detalls tècnics, importància del problema,…).

– La pàgina web permet obtenir més informació sobre les línies de recerca, així com un coneixement més personal del científic. Això permet fer que sigui més accessible, tant per la comunitat científica (moltes vegades costa molt trobar informació d’alguns investigadors) com per la societat que l’envolta.

Així doncs, és altament recomanable disposar d’una pàgina web. La inversió inicial, sobretot de temps, estic segur que es veu recompensada. En aquest punt cal mencionar que la introducció dels blocs personals ha permès disposar de pàgines web personals d’una manera molt més fàcil. De totes maneres, crec que es important fer ús de les dues eines: pàgina web + bloc. La pàgina web més com a base de dades (dades personals, CV, publicacions, línies de recerca), i el bloc més pel dia a dia (noves publicacions, assistència a congressos, xerrades donades, visites a grups,…). Jo també n’he de prendre nota (us deixo amb una imatge de recordatori de la importància de la ciència als candidats a presidir EEUU).

Coneixement amplificat: independència d’espai i temps

Ahir, Brian Kelly, va donar la conferència “What can we learn from amplified events?” a la Biblioteca de la UdG, invitat per en Miquel Duran (gràcies a un tweet) i a la Càtedra C4D de la UdG. En Brian Kelly va parlar de la importància d’amplificar un esdeveniment, i per això forma part de The Event Amplifier.

Ara bé, què vol dir amplificar un esdeveniment? Doncs es tracta de fer difusió d’un esdeveniment a la xarxa, fent ús de les eines 2.0. Cal ser molt conscients que cada àrea de coneixement només avança si té audiència (= gent interessada), pel contrari, s’atura. La raó principal d’amplificar un esdeveniment és saltar-se les restriccions que impliquen l’espai (on té lloc la conferència) i el temps (moment en què es dóna la conferència). Aquella conferència amplificada es pot seguir des de qualsevol punt del món, i a qualsevol hora, així doncs, arribant un públic molt major que aquella restringida a una hora i lloc determinats. Podríem dir que l’amplificació permet “viatjar en el temps” i, molt important, ajudar-nos a completar la memòria d’aquell esdeveniment (Kelly va fer referència al quadre de Dalí). Les eines que aquesta amplificació implica són: creació d’un bloc de l’esdeveniment, video streaming (seguiment en directe de les xerrades online i alhora gravació per una posterior visualització), presentacions obertes online (ex. SlideShare), i  ús de xarxes socials: Facebook, LinkedIn i, sobretot, Twitter. Aquesta última ha esdevingut una eina indispensable per la mencionada amplificació, formant part del seguiment online, recerca per paraules clau, i posterior discussió sobre la mateixa a la xarxa.

Una reflexió final: l’amplificació d’esdeveniments va en augment però, podria tractar-se només d’una moda? No ho crec, per mi poder seguir una conferència sense les restriccions temporals i espaials té uns avantatges infinits, permetent-me accedir a un coneixement que per altra banda potser mai arribaria al meu abast. Alhora, ni que sigui pel medi ambient, implicaria un estalvi d’avions i més avions per arribar a diferents conferències per compartir el coneixement. Aquí ens podríem preguntar si és igual d’efectiu l’intercanvi de coneixement in vivo que online, però ho deixo per un altre dia. Per acabar, és útil l’amplificació d’esdeveniments en la ciència? Útil sí, sense cap dubte, però xoca amb la importància de publicar aquells resultats que es presenten, abans de posar-los a la xarxa. I això ho fa més complicat, i una mostra l’he patida en primera persona en el darrera Girona Seminar, en el qual he estat implicat en la seva amplificació, de forma pionera en química.

Recerca presentada a l’ACS National Meeting de Boston

Aquesta setmana he tingut l’oportunitat de presentar la recerca duta a terme per l’equip d’investigació de què formo part a l’Institut de Química Computacional a un dels congressos més importants que tenen lloc cada any als Estats Units. Es tracta del Fall 2010 National Meeting, que aquest any ha tingut lloc a Boston. Aquest congrés reuneix entre 12.000 i 15.000 químics d’arreu del món, per intercanviar la recerca que estan fent en els diferents camps de la química. L’organització m’ha permès donar dues conferències a la Divisió de Química Orgànica:

1)  A Test to Evaluate the Performance of Aromaticity Descriptors in All-Metal and Semimetal Clusters: An Appraisal of Electronic and Magnetic Indicators of Aromaticity

2) Patterns of p-Electron Delocalization in Aromatic and Antiaromatic Organic Compounds in the Light of the Hückel’s 4n+2 rule

La presentació (comunicació) de la recerca hauria de ser un punt obligat per tots els investigadors, no només perquè ajuda al progrés de la recerca amb el coneixement d’altres investigadors del mateix camp. Sinó també perquè és una manera de passar comptes amb la societat, la qual no hem d’oblidar que és la que permet la recerca que duem a terme mitjançant els seus impostos. Estem en un país on la majoria de la recerca està finançada per l’Administració pública, a diferència dels Estats Units, on el finançament privat és molt alt.

I jo, a què em dedico?

Això de la química computacional, què és?

Aquesta és una pregunta obligada just després que jo respongui a la pregunta del títol. A què em dedico? Doncs treballo d’investigador (científic) com a químic computacional. Per exemple, intento simular amb un ordinador un experiment que ha tingut lloc en un laboratori químic, per tal de millorar-lo. O, moltes vegades, mitjançant l’ordinador puc predir què passarà en un experiment que encara no s’ha fet mai. Això és de cabdal importància en la indústria farmacèutica. El catàleg d’una indústria de productes químics pot arribar a un milió, però com puc saber quin és el més indicat per atacar l’agent d’una certa malaltia? En un laboratori això pot portar un munt d’anys, temps perdut per tots aquells malalts, en canvi un ordinador pot facilitar aquesta recerca, reduint el nombre de proves a fer en el laboratori. Podria posar més exemples, però per avui ho deixo aquí.

Aquesta disciplina sona estranya per desconeixement dins la societat, falta de didàctica per part de tots aquells que ens hi dediquem, de no saber transmetre la seva importància. Molta altra gent arreu del món es dediquen a aquesta disciplina de la química, i alguns d’ells, molts d’ells entre els millors, es varen reunir a Girona la primera setmana de juliol, en el IX Girona Seminar. He tingut la sort de poder formar part de l’organització i tractar de tu a tu amb alguns dels millors a nivell mundial. Alhora, ha estat la primera vegada que un congrés d’aquesta qualitat s’ha seguit per mitjà d’eines 2.0, des de gravar les conferències, crear podcasts amb entrevistes a alguns científics, o fins a la creació d’un bloc, el de l‘Institut de Química Computacional, del qual en sóc responsable (amb l’ajuda d’en Miquel Duran). Una institució com la nostra ha de tenir el compromís de comunicar a la societat com gasta els diners, molts d’origen públic, i aquestes eines hi han d’ajudar.

La Rectora de la UdG passa comptes. I si prenem exemple?

El passat 8 de juny, la Rectora de la Universitat de Girona, Anna M. Geli, va enviar un document a la comunitat universitària titulat 100 primers dies de govern: 37 compromisos. Aquest document inclou les mesures que emprendria l’actual equip de govern de la UdG durant els 100 primers dies. Cada compromís està desglossat amb Què farem?, Com ho farem?, i Com ho estem fent? De forma molt intel·legible els membres a qui aquest govern representa ens podem fer una bona idea de com s’està dirigint la Universitat, amb l’objectiu de dur a terme una actuació transparent pel què fa a aquesta governança. Alhora, el fet que el document sigui electrònic i se’n faci publicitat, acosta la Universitat a la UdG 2.0, amb una participació més activa per part de tots els membres. No entro a valorar si els compromisos són bons o dolents, o si s’estan portant de forma més o menys correcte, em centro a ressaltar la importància de tot govern (nacional, local, universitari,…) a passar comptes amb els seus electors. I, per tant, crec que molta gent hauria de prendre nota d’aquesta decisió per part de l’actual govern de la UdG encapçalat per l’Anna M. Geli.

Lliçó al present per un futur incert, però segur diferent

Ahir l’entrega de notes de l’assignatura de Tècniques de Comunicació Aplicades a la Química va posar punt i final a la meva docència d’unes eines que dia rera dia se’ns instal·len tant a la feina com a les nostres estones d’oci. Noms de xarxes socials com Facebook, Linkedin, Tuenti o Twitter, blocs a partir de Blogger o WordPress, enllaços al Delicious, fotos al Flickr o Picasa, presentacions al Scribd o Slideshare, i sense oblidar-nos la infinitat d’eines de l’imperi Google, ja no només formen part dels usuaris més avançats en informàtica, sinó de qualsevol persona amb un mínim de curiositat, la majoria de vegades incentivada per la gent que l’envolta. Ho heu sentit allò que “si no estàs al Facebook no existeixes”?

Hi ha qui diu que totes aquestes eines són una moda passatgera, tot i que l’augment d’ús de forma exponencial em fa creure tot el contrari. Les tenim aquí, i hi són per quedar-se. Una nova manera de fer les coses ja ha arribat, hi ha qui l’anomena la societat 2.0, on noves relacions s’han creat i aniran a més. Els blocs ens permeten, de forma personal, crear coneixement i transmetre´l, sense intermediaris, arribant a qualsevol lloc, sense barreres físiques. La credibilitat és un valor important que cotitza a l’alça, i per això els principals mitjans de comunicació estan lluitant per no perdre aquell poder adquirit que tenien de només ells poder informar. Ens enfrontem a una nova manera de consumir, guiats per allò que ens diuen aquells amb qui estem en contacte, i sent escèptics davant dels grans (i cars, molt cars!) anuncis de publicitat. Consumim cada cop més “a la carta”, decidim el què i quan ho consumim. Un exemple molt clar: LOST, la sèrie d’èxit rotund. Ara bé, èxit rotund de seguiment, però a la TV l’audiència no era una cosa fora de sèrie, sinó que una part molt important ha mirat els diferents episodis a través d’internet (quan i on han volgut). Aquesta és la nova TV, una TV a la carta, digital, per internet, la qual haurà de basar el seu finançament pensant menys en la publicitat, i més en un format tipus iTunes. És impensable una TV sense anuncis, gratuïta i de qualitat, ja que aquesta última té un preu.

Totes aquestes eines formen part del present, i totes les mencions al futur són suposicions. Si tot acaba en una moda, queda el consol que el saber no ocupa lloc, però si es confirma l’avenç cap a una nova societat, doncs quan més aviat estiguem preparats, de més endavant sortirem, tant professionalment com personalment. Així doncs, estic orgullós de poder formar per aquest futur, una formació a la Universitat que és bidireccional: professor – alumne i alumne – professor, eliminant la jerarquia d’aquell que es creia amb el coneixement absolut i inamovible. Finalment, per aquells que han superat amb èxit, us deixo amb l’anunci de l’estiu per segon any consecutiu: enganxós, molts enganxós, però amb un èxit desbordat.