És un honor nacional ser mestre de primària… a Finlàndia

Per alguns potser comença a ser un tòpic, però per mi continua sent un objectiu que no hi penso renunciar: fer que la nostra educació s’acosti cada dia més a la de Finlàndia. Altra cop apareixen al capdavant de l’informe PISA. Em quedo amb tres idees que per mi formen la columna vertebral del seu bon funcionament: 1) Els finlandesos consideren que el tresor de la nació són els seus fills i els posen en mans del millors professionals del país; 2) l’elevat rendiment dels estudiants és independent del seu context sòcio-econòmic; i 3) els pares tenen la convicció que són els primers responsables de l’educació dels seus fills, per davant de l’escola.

Vull posar èmfasi en el primer punt, amb el fet que només els millors estudiants de Finlàndia es poden convertir en mestres, i que ni tan sols amb bones notes en fan prou, sinó que han de passar unes proves molt dures. Així doncs, no és d’estranyar que per un mestre finlandès és un honor nacional ser mestre de primària. Algú em podria dir quants dels nostres millors alumnes de Batxillerat demanen Educació Infantil o Educació Primària en primera opció? Pocs, molt pocs, i només cal observar les notes de tall. És per això que aplaudeixo la proposta de crear una escola d’elit de mestres per part de la Generalitat, i que en principi serà una titulació en la qual hi estaran involucrades totes les universitats públiques catalanes. Evidentment que tardarem a recollir-ne els fruits, però es tracta d’una primera pedra, i vull posar-hi una mirada optimista, més encara ara en un moment delicat econòmicament, però esperançador políticament.

Cal tenir present que l’educació ha canviat, i aquesta ja no s’entén sense la incorporació de les noves tecnologies en el dia a dia, però d’ajuda a uns professionals formats amb aquestes, i no com una obligació per semblar que així el mestre o escola són millors. Les noves tecnologies ja formen part de la nostra vida, i també de la dels nens, i encara més important és el fet que han demostrat ser motl útils pel desenvolupament humà. Recordem el nostre compromís que per tal que l’educació d’un país tingui èxit ha de permetre les mateixes oportunitats a tots els nens. Però qui més en sap d’això és l’Eduard, així que us deixo amb la seva conferència al TEDxUdG. Per molts anys més comunicant Eduard! (aquest article ha estat prèviament publicat al bloc Com Gotes a l’Oceà en honor del seu cinquè aniversari en forma de “gotes obertes“. Us convido a no perdre-us-les. Gràcies altre cop Eduard)

ARA educació: bons propòsits pel nou any

Carles Capdevila no només és el director del diari Ara, sinó també una persona compromesa amb l’educació del nostre país, en la qual ha invertit part de la seva carrera professional. Vull destacar alguna reflexió dels seus darrers articles. En primer lloc, reclamaun món meritocràtic on no es neguin oportunitats de progressar a qui se les mereix, a través de l’educació“, i tornar a creure com abans que “el talent, l’esforç i la determinació, a través de l’educació, permetien prosperar al marge d’on naixies“. Alhora m’ha agradat el seu projecte de trobar els millors professors voluntaris per impartir diferents lliçons en la nostra llengua, a equivalència de la Khan Academy, fent ús de les noves tecnologies en l’ensenyament.

El mateix Ara ha publicat un article del New York Times respecte l’impacte dels professors sobre l’alumnat. Sorprèn l’elevada influència en el futur dels estudiants el fet d’haver tingut un professor excel·lent enfront d’un de dolent entre l’últim any de primària i la secundària. Per tant l’autor avisa que “el sistema educatiu és potser l’amenaça més important a llarg termini per a l’economia i el benestar dels Estats Units”, i reclama que “aquest estudi hauria de contribuir a fer de l’educació un tema de debat prioritari a escala nacional”, ja que “les escoles representen una freda inversió empresarial en el nostre futur econòmic“. La reforma que proposa: “l’avaluació del professorat a partir del rendiment dels alumnes, uns salaris millors i més prestigi per als bons professors i l’acomiadament dels docents poc eficaços“. Aquestes mesures també s’haurien d’aplicar a casa nostra, els bons professors tenen dret a ser valorats com es mereixen, i s’ha d’acabar amb el proteccionisme dels dolents pel sol fet de ser “funcionaris”. Defenso que més val un bon professor amb 40 alumnes que dos de mediocres amb 20 cada un. Millor formació, avaluació i rebribució pels docents: ens hi posem?

Fòrum Impulsa Girona i el jovent. L’educació la clau

El passat 22 de juny es va celebrar el Fòrum Impulsa de la Fundació Príncep de Girona, al qual vaig ser invitat a assistir-hi. Aquest fòrum es defineix com:

IMPULSA és un procés que la Fundació Príncep de Girona va endegar el 2010 per tal de descobrir quines són les condicions educatives, tecnològiques, econòmiques, polítiques i socials necessàries per convertir milers de joves inquiets en creadors de riquesa a través d’iniciatives en tots els camps: cientificotecnològic, empresarial i social, esportiu i artisticocultural. IMPULSA pretén connectar professionals amb experiència amb joves inquiets. Combinar l’experiència dels uns amb l’energia dels altres.

Totes les ponències varen ser interessants, tot i que per proximitat a les meves inquietuds em quedo amb les relacionades amb l’educació. Per altra banda, també podria afirmar que la clau a la majoria de reclamacions que es varen sentir seria l’eduació mateixa. Així, em quedo amb la de Wendy Kopp (Teach for America, Teach for All), qui va recordar el deure que tenim de donar a tots els nens una oportunitat de futur, de progrés, sigui quin sigui el seu origen, i això passa per l’eduació. Va afegir: “Als joves: El món us necessita abans que adquiriu molta experiència. Són més importants el talent, la passió i la determinació”.

No vull acabar sense fenr esment a la impactant ponència de Magnus Örn Scheving (Sportacus de Lazy Town) amb “Si ets un estudiant i creus que ja has fet prou, no t’ho creguis. Sempre hem de voler fer més”, defensant els bons hàbits alimentaris del jovent i reptant pares i polítics en aquest objectiu.

Diari d’una mestra: manca d’autoritat i credibilitat

Recomano la lectura de l’entrevista a la mestra Pilar Pellicer que avui publica La Vanguardia en el suplement de Girona. Les seves paraules són una lliçó per alumnes, mestres, pares i autoritats competents en educació. Les frases amb les quals em quedo:

– La feina de la mestra és ensenyar el camí a la menudalla, perquè la mainada és el futur del país.

– Hem perdut credibilitat i autoritat, i els nens i els pares ens tenen per poca cosa.

– Per a ser mestra cal que agradi la canalla i a qui no li agradi, que faci una altra feina.

– Amb l’ensenyament obligatori fins els setze anys, les escoles s’han convertit en guarderies d’adolescents.

– Totes les matèries són interessants si la mestra sap fer que agradin als infants.

– L’ordinador és ràpid, però no ha de fer oblidar la lectura i l’escriptura.

Fent de papa científic (o de científic papa?)

Fa dues setmanes, el col·legi El Bosc de la Pabordia, va començar un trimestre amb els experiments com a tema central. Com a pare i alhora científic, em vaig oferir a fer-los una sèrie d’experiments per ensenyar als nens i nenes de P5 què són. Els vaig fer 5 experiments, la majoria senzills, fent ús de productes domèstics, perquè s’adonin que la vida diària està plena d’experiments, encara que no en siguem conscients.

Els nens varen estar molt atents, amb molta curiositat, sorpresos davant dels canvis de color dels líquids, productes que no es barrejaven, un globus que es va inflar  sense bufar, una petita serp que va néixer de la sorra amb foc, o un missatge màgic de comiat que va aparèixer en un paper en blanc. Per la meva part, he de confessar que va ser una molt bona experiència, mai abans havia estat davant 51 nens de 5 anys. Tal com ja m’he sentit a dir abans, considero que tot científic té el deure de comunicar la ciència a la resta de la societat, i res més gratificant que fer-ho als nens.

No puc acabar sense donar les gràcies a en Pep Anton per haver-me ajudat a preparar tots aquests experiments. Ell, juntament amb en Pep Duran, formen el grup Reacciona…explota!la missió dels quals és difondre la ciència entre escoles i instituts. Una gran tasca de didàctica, sobretot pel què fa a la química, massa sovint criticada com a dolenta. Estem envoltats de química, i nosaltres mateixos som química!

Transferència de coneixement Universitat – Batxillerat

Aquest curs passat vaig tutoritzar un treball de recerca d’una alumna de Batxillerat. Aquests treballs representen un primer contacte dels estudiants de Batxillerat amb una recerca més palpable, la que realitzem en els laboratoris de la Universitat. En aquest cas, el treball de la Laura (Col·legi Les Alzines de Girona) anava sobre el Síndrome de Guillain-Barré, una malaltia neurodegenerativa que ella va patir en primera persona quan era una nena petita. Aquesta malaltia va agafar ressò arrel de l’última edició de La Marató de TV3, la qual va tractar aquestes malalties minoritàries, allunyades dels focus de les grans farmacèutiques per una qüestió de mercat. És ben sabut que l’objectiu de les farmacèutiques és guanyar diners amb les malalties que afecten a un major percentatge de gent. Per sort, iniciatives com la de La Marató permeten poder dedicar temps a investigar aquestes malalties. El treball de recerca de la Laura ha guanyat el primer premi “Jóvenes Investigadores 2010” dins la seva categoria, premi del qual em sento orgullós d’haver-hi pogut participar, tot i que vull destacar que el principal mèrit és de la pròpia Laura.

 

Tant l’Institut de Química Computacional, com el Departament de Química, com la mateixa Universitat de Girona, de les quals formo part, se n’han fet ressò. I això és important pel fet que és bo ressaltar un dels compromisos de la Universitat, moltes vegades oblidat, com és la transferència de coneixement a la resta de la societat. I més important considero la implicació de la Universitat amb alumnes de Batxillerat, ESO i Primària. Cal acostar-los la Universitat, sobretot ara que el coneixement ja no està tancat dins les quatre parets d’aquella, sinó que està obert a la xarxa. Cal reforçar aquest compromís.

Científics perduts pel camí: Els donem una oportunitat?

Ahir em vaig assabentar amb detall del programa Dreams (You Can Help Dreams Come True) de l’American Chemical Society (ACS). Es tracta d’un programa d’ajudes als Estats Units per tal que aquelles persones pertanyents a minories desafavorides econòmicament, però capacitades per obtenir el Graduat en Química, ho puguin fer. O sigui, fer que aquesta gent, en principi mancada d’oportunitats per raons econòmiques, pugui fer realitat el seu somni, estudiar Química i convertir-se en científics. El programa d’ajudes és pioner en el sentit que no només inclou beques, sinó que aquestes van acompanyades de tutoria contínua al llarg del Graduat i la posterior fase de pràctiques.

No es tracta d’ajudes provinents de cap ONG, ni d’ajuda als desvalguts, ni tan sols es podria qualificar d’altruista. Es tracta d’un programa d’inversió en la societat per tal d’obtenir-ne un benefici, sent així beneficiós per ambdues parts. Es tracta d’una inicitiva en una societat, l’americana, la qual realment creu que el coneixement és el motor de l’economia. Quan arribarà aquí?

Si no creiem amb el paper de la Universitat, cap on anem?

Sabíeu que des d’aquest any els estudiants de Batxillerat i els de FP competeixen de tu a tu per entrar a la Universitat? Amb la diferència que els primers han de fer la Selectivitat (prova igual per tothom), i els segons no.

Sabíeu que el 82% d’Educació Infantil de la UB o el 92% de la mateixa carrera a la UAB vénen de FP? I de la mateixa manera més del 50% en altres carreres Magisteri i Infermeria?

Fins ara hi havia uns camins estrablerts, qui volia anar a la Universitat estudiava Batxillerat i feia la Selectivitat. I aquells estudiants de cicles de formació professional que, acabats els estudis, s’adonaven que volien anar a la Universitat, tenien un percentatge reservat (mai superior al 30%), per tant, com a via alternativa. Les regles del joc, de la nit al dia, han canviat. I ara resulta que els futurs responsables de Catalunya en temes d’Eduació i Infermeria ja no són estudiants que tenien intenció d’anar a la Universitat, sinó que tenen estudis de FP.

En cap moment poso en dubte la capacitat dels estudiants que vénen de FP, tot i que no han passat per cap avaluació externa i objectiva equivalent a les PAU. A més, deixeu-me posar en dubte la quantitat d’alumnes de FP que entren a la Universitat amb un 10…

Catalunya no es pot permetre el luxe de jugar amb l’entrada a la Universitat o jugar amb la formació dels nostres estudiants. 6000 alumnes que han superat les PAU, una part important amb molt bona nota, el curs vinent no tenen plaça a la Universitat. Ara que és quan més es necessita la formació, el Govern l’erra, tot i que ja se’ls va advertir des de diferents sectors de la Universitat. Mantinc que hem de donar prestigi a la FP, però no convertir-la en la via fàcil per entrar a la Universitat, sinó acabarem de desmotivar els estudiants de Batxillerat, que prou feina tenen a assolir els valors d’esforç i sacrifici, que una altra brillant reforma es va endur. Per útim, tothom hauria d’anar a la Universitat? No, però ho deixo per una altra entrada.

Ja sé com millorar l’educació. Fem trampes!

Si el resultat d’una enquesta no és del nostre agrat, tenim dues possibilitats per canviar-ho. O fem un plantejament seriós per millorar el resultat, o fem trampes, molt més fàcil. Concreto, estic parlant de la classificació en diferents informes de l’educació a Catalunya i a Espanya, a la banda de la cua en tots ells. I les maneres de millorar són dues: 1) Ajuntem forces per fer un bon diagnòstic de les raons per les quals estem a la cua i creem una llei d’educació seriosa i consnsuada. La millora per aquesta via és lenta, però tindrà una repercussió molt positiva en l’avenç de la societat catalana. O 2) La principal raó per la qual estem a la cua és l’elevat nombre d’alumnes que acaben l’educació obligatòria (fins als 16 anys), sense obtenir el certificat de superació pertinent. Doncs es pot obligar als centres d’eduació secundària a aprovar més, establint un percentatge màxim de suspesos. Aquesta via és més fàcil, provoca un ràpid rentat de cara, i els polítics responsables surten amb un somriure d’orella a orella per la TV, orgullosos que les seves iniciatives han fet millorar l’eduació del País. Aquesta segona via és la preferent en aquest moment. I un article del passat 1 de juliol n’és un testimoni. Cal responsabilitat. Acceptar que l’educació no va bé i la manera de millorar-la és escoltant als màxims coneixedors: mestres i professors. Una persona asseguda en un despatx (polítics, intel•lectuals o membres dels sindicats) no pot tenir el més mínim coneixement de la realitat educativa. És l’única raó que pot justificar el fet de proposar incentivar centres amb un major percentatge d’aprovats. Aquests centres només haurien de ser incentivats si la majoria dels alumnes superen una sèrie de proves objectives, fetes per avaluadors externs. Fem-ho bé, no podem continuar portant les orelles de burro de la UE.

Una migdiada de 12 anys. Eduqueu les criatures

Aquest matí he rebut missatge electrònic d’una amiga (Andrea), dedicat a aquelles persones que la vàrem animar a ser docent i gaudir-ne sent-ho. El missatge em convidava a llegir dos articles del conegut periodista Carles Capdevila, qui dirigeix Eduqueu les Criatures de Catalunya Ràdio. A banda dels articles,que diuen veritats com temples mitjançant un llenguatge agradable de llegir i amb tocs d’ironia, m’ha permès descobrir el seu bloc, el qual seguiré a partir d’avui. Us deixo els dos articles, dels quals no cal que hi afegeixi res, a banda de dir que els firmaria tots dos.

Una migdiada de 12 anys

Educar deu ser una cosa semblant a espavilar els marrecs i frenar els adolescents. Just al contrari del que fem: no és estrany veure nanos de quatre anys amb cotxet i xumet parlant pel mòbil, ni tampoc ho és veure’n de catorze sense hora de tornar a casa.

N’hem dit sobreprotecció, però és la desprotecció més absoluta: el nen arriba a l’insti sense haver anat a comprar una trista barra de pa, just quan un amic ja s’ha passat a la coca.

Sorprèn que hi hagi tanta literatura mèdica i psicopedagògica per afrontar l’embaràs, el part i el primer any de vida, i es faci un buit fins als llibres de socors per a pares d’adolescents de títols suggerents com El meu fill em pega o El meu fill es droga. Els nens d’entre dos i dotze anys no tenen qui els escrigui.

Des que abandonen el bolquer (ja era hora!) fins que arriben les compreses (i que durin), des que els desenganxes del xumet fins que t’ensumes que s’han enganxat al tabac, els pares fem una cosa fantàstica: descansem. Reposem forces de l’estrès d’haver-los parit i ensenyat a caminar i ens en desentenem fins que tocarà anar-los a buscar de matinada a la disco. Ara que per fi tornem a poder dormir, i fins que la por a l’accident de moto ens torni a desvetllar, fem una migdiada educativa de deu o dotze anys.

Algú s’esgarrifarà pensant que aquest període és precisament el moment clau per educar-los. Tranquil, que per alguna cosa els portem a l’escola. I si arriben immadurs a primer d’ESO que ningú no pateixi, allà els esperen els col·legues de batxillerat que ens els sobreespavilaran en un curs i mig, màxim dos. Al model de pares que sobreprotegeix els petits i abandona els adolescents ningú no els podrà acusar d’haver fracassat educant els seus fills. No ho han ni intentat.

Els mestres fan alguna cosa més que vaga o vacances, i l’educació és bastant més que un problema

Demano perdó tres vegades: per col·locar en un títol tres paraules tan cursis i passades de moda, per fer-ho per parlar dels mestres, i, sobretot sobretot, perquè la meva idea és -ho sento- parlar-ne bé.

Sé que la meva doble condició de pare i periodista, tan radical que les seves sigles són PP, em convida a criticar-los per fer massa vacances (com a pare) i em suggereix que parli de temes importants, com la llei d’educació (és el mínim que li escauria a un periodista aquesta setmana).

Però n’estic fart que la paraula més utilitzada al costat d’escola sigui “fracàs” i al davant d’educació hi acostumi a aparèixer sempre el concepte “problema”, i que “mestre” acostumi a compartir titular amb “vaga”. L’escola fa alguna cosa més que fracassar, els mestres fan alguna cosa més que fer vaga (i vacances) i l’educació és bastant més que un problema. De fet és l’única solució, però això ens ho tenim molt calladet, no fos cas.

El meu procés, íntim i personal, ha estat el següent: vaig començar sent pare, a partir dels meus fills vaig aprendre a estimar-me el fet educatiu, la feina de criar-los, d’encarrilar-los, i, ves per on, ara m’estimo els mestres, els meus còmplices. Com no m’he d’estimar una gent que es dedica a educar els meus fills?

Per això em dol que es malparli per sistema dels meus estimats mestres, que no són tots els que cobren per fer-ne, és clar, sinó els que en són, els que sumen a la professió les tres paraules del títol, els que mentre molts pares se’ls imaginen en una platja de Hawaii són tancats en alguna escola d’estiu, fent formació, buscant eines noves, mètodes més adequats.

Us desitjo que aprofiteu aquests dies per rearmar-vos moralment. Perquè cal molta moral per ser mestre. Moral en el sentit dels valors i moral per afrontar un dia a dia feixuc sense sentir l’estima i la confiança imprescindibles. Ni els de la societat en general, i a vegades ni tan sols els dels pares que us transferim la canalla però no l’autoritat.

¿Us imagineu un país que deixés el seu material més sensible, les criatures, en els seus anys més importants, dels zero als setze, i amb la missió més decisiva, formar-los, en mans d’unes persones en qui no confia?

Les lleis passen, i les pissarres deixen d’embrutar-nos els dits de guix per convertir-se en digitals. Però la força i influència d’un bon mestre sempre marcarà la diferència. El que és capaç de penjar la motxilla d’un desànim justificat al costat de les motxilles dels alumnes i, ja alliberat de pes, assumeix de bon humor que no serà recordat pel que li toca ensenyar-los, sinó pel que aprendran d’ell.