Si no creiem amb el paper de la Universitat, cap on anem?

Sabíeu que des d’aquest any els estudiants de Batxillerat i els de FP competeixen de tu a tu per entrar a la Universitat? Amb la diferència que els primers han de fer la Selectivitat (prova igual per tothom), i els segons no.

Sabíeu que el 82% d’Educació Infantil de la UB o el 92% de la mateixa carrera a la UAB vénen de FP? I de la mateixa manera més del 50% en altres carreres Magisteri i Infermeria?

Fins ara hi havia uns camins estrablerts, qui volia anar a la Universitat estudiava Batxillerat i feia la Selectivitat. I aquells estudiants de cicles de formació professional que, acabats els estudis, s’adonaven que volien anar a la Universitat, tenien un percentatge reservat (mai superior al 30%), per tant, com a via alternativa. Les regles del joc, de la nit al dia, han canviat. I ara resulta que els futurs responsables de Catalunya en temes d’Eduació i Infermeria ja no són estudiants que tenien intenció d’anar a la Universitat, sinó que tenen estudis de FP.

En cap moment poso en dubte la capacitat dels estudiants que vénen de FP, tot i que no han passat per cap avaluació externa i objectiva equivalent a les PAU. A més, deixeu-me posar en dubte la quantitat d’alumnes de FP que entren a la Universitat amb un 10…

Catalunya no es pot permetre el luxe de jugar amb l’entrada a la Universitat o jugar amb la formació dels nostres estudiants. 6000 alumnes que han superat les PAU, una part important amb molt bona nota, el curs vinent no tenen plaça a la Universitat. Ara que és quan més es necessita la formació, el Govern l’erra, tot i que ja se’ls va advertir des de diferents sectors de la Universitat. Mantinc que hem de donar prestigi a la FP, però no convertir-la en la via fàcil per entrar a la Universitat, sinó acabarem de desmotivar els estudiants de Batxillerat, que prou feina tenen a assolir els valors d’esforç i sacrifici, que una altra brillant reforma es va endur. Per útim, tothom hauria d’anar a la Universitat? No, però ho deixo per una altra entrada.

Ja sé com millorar l’educació. Fem trampes!

Si el resultat d’una enquesta no és del nostre agrat, tenim dues possibilitats per canviar-ho. O fem un plantejament seriós per millorar el resultat, o fem trampes, molt més fàcil. Concreto, estic parlant de la classificació en diferents informes de l’educació a Catalunya i a Espanya, a la banda de la cua en tots ells. I les maneres de millorar són dues: 1) Ajuntem forces per fer un bon diagnòstic de les raons per les quals estem a la cua i creem una llei d’educació seriosa i consnsuada. La millora per aquesta via és lenta, però tindrà una repercussió molt positiva en l’avenç de la societat catalana. O 2) La principal raó per la qual estem a la cua és l’elevat nombre d’alumnes que acaben l’educació obligatòria (fins als 16 anys), sense obtenir el certificat de superació pertinent. Doncs es pot obligar als centres d’eduació secundària a aprovar més, establint un percentatge màxim de suspesos. Aquesta via és més fàcil, provoca un ràpid rentat de cara, i els polítics responsables surten amb un somriure d’orella a orella per la TV, orgullosos que les seves iniciatives han fet millorar l’eduació del País. Aquesta segona via és la preferent en aquest moment. I un article del passat 1 de juliol n’és un testimoni. Cal responsabilitat. Acceptar que l’educació no va bé i la manera de millorar-la és escoltant als màxims coneixedors: mestres i professors. Una persona asseguda en un despatx (polítics, intel•lectuals o membres dels sindicats) no pot tenir el més mínim coneixement de la realitat educativa. És l’única raó que pot justificar el fet de proposar incentivar centres amb un major percentatge d’aprovats. Aquests centres només haurien de ser incentivats si la majoria dels alumnes superen una sèrie de proves objectives, fetes per avaluadors externs. Fem-ho bé, no podem continuar portant les orelles de burro de la UE.

Una migdiada de 12 anys. Eduqueu les criatures

Aquest matí he rebut missatge electrònic d’una amiga (Andrea), dedicat a aquelles persones que la vàrem animar a ser docent i gaudir-ne sent-ho. El missatge em convidava a llegir dos articles del conegut periodista Carles Capdevila, qui dirigeix Eduqueu les Criatures de Catalunya Ràdio. A banda dels articles,que diuen veritats com temples mitjançant un llenguatge agradable de llegir i amb tocs d’ironia, m’ha permès descobrir el seu bloc, el qual seguiré a partir d’avui. Us deixo els dos articles, dels quals no cal que hi afegeixi res, a banda de dir que els firmaria tots dos.

Una migdiada de 12 anys

Educar deu ser una cosa semblant a espavilar els marrecs i frenar els adolescents. Just al contrari del que fem: no és estrany veure nanos de quatre anys amb cotxet i xumet parlant pel mòbil, ni tampoc ho és veure’n de catorze sense hora de tornar a casa.

N’hem dit sobreprotecció, però és la desprotecció més absoluta: el nen arriba a l’insti sense haver anat a comprar una trista barra de pa, just quan un amic ja s’ha passat a la coca.

Sorprèn que hi hagi tanta literatura mèdica i psicopedagògica per afrontar l’embaràs, el part i el primer any de vida, i es faci un buit fins als llibres de socors per a pares d’adolescents de títols suggerents com El meu fill em pega o El meu fill es droga. Els nens d’entre dos i dotze anys no tenen qui els escrigui.

Des que abandonen el bolquer (ja era hora!) fins que arriben les compreses (i que durin), des que els desenganxes del xumet fins que t’ensumes que s’han enganxat al tabac, els pares fem una cosa fantàstica: descansem. Reposem forces de l’estrès d’haver-los parit i ensenyat a caminar i ens en desentenem fins que tocarà anar-los a buscar de matinada a la disco. Ara que per fi tornem a poder dormir, i fins que la por a l’accident de moto ens torni a desvetllar, fem una migdiada educativa de deu o dotze anys.

Algú s’esgarrifarà pensant que aquest període és precisament el moment clau per educar-los. Tranquil, que per alguna cosa els portem a l’escola. I si arriben immadurs a primer d’ESO que ningú no pateixi, allà els esperen els col·legues de batxillerat que ens els sobreespavilaran en un curs i mig, màxim dos. Al model de pares que sobreprotegeix els petits i abandona els adolescents ningú no els podrà acusar d’haver fracassat educant els seus fills. No ho han ni intentat.

Els mestres fan alguna cosa més que vaga o vacances, i l’educació és bastant més que un problema

Demano perdó tres vegades: per col·locar en un títol tres paraules tan cursis i passades de moda, per fer-ho per parlar dels mestres, i, sobretot sobretot, perquè la meva idea és -ho sento- parlar-ne bé.

Sé que la meva doble condició de pare i periodista, tan radical que les seves sigles són PP, em convida a criticar-los per fer massa vacances (com a pare) i em suggereix que parli de temes importants, com la llei d’educació (és el mínim que li escauria a un periodista aquesta setmana).

Però n’estic fart que la paraula més utilitzada al costat d’escola sigui “fracàs” i al davant d’educació hi acostumi a aparèixer sempre el concepte “problema”, i que “mestre” acostumi a compartir titular amb “vaga”. L’escola fa alguna cosa més que fracassar, els mestres fan alguna cosa més que fer vaga (i vacances) i l’educació és bastant més que un problema. De fet és l’única solució, però això ens ho tenim molt calladet, no fos cas.

El meu procés, íntim i personal, ha estat el següent: vaig començar sent pare, a partir dels meus fills vaig aprendre a estimar-me el fet educatiu, la feina de criar-los, d’encarrilar-los, i, ves per on, ara m’estimo els mestres, els meus còmplices. Com no m’he d’estimar una gent que es dedica a educar els meus fills?

Per això em dol que es malparli per sistema dels meus estimats mestres, que no són tots els que cobren per fer-ne, és clar, sinó els que en són, els que sumen a la professió les tres paraules del títol, els que mentre molts pares se’ls imaginen en una platja de Hawaii són tancats en alguna escola d’estiu, fent formació, buscant eines noves, mètodes més adequats.

Us desitjo que aprofiteu aquests dies per rearmar-vos moralment. Perquè cal molta moral per ser mestre. Moral en el sentit dels valors i moral per afrontar un dia a dia feixuc sense sentir l’estima i la confiança imprescindibles. Ni els de la societat en general, i a vegades ni tan sols els dels pares que us transferim la canalla però no l’autoritat.

¿Us imagineu un país que deixés el seu material més sensible, les criatures, en els seus anys més importants, dels zero als setze, i amb la missió més decisiva, formar-los, en mans d’unes persones en qui no confia?

Les lleis passen, i les pissarres deixen d’embrutar-nos els dits de guix per convertir-se en digitals. Però la força i influència d’un bon mestre sempre marcarà la diferència. El que és capaç de penjar la motxilla d’un desànim justificat al costat de les motxilles dels alumnes i, ja alliberat de pes, assumeix de bon humor que no serà recordat pel que li toca ensenyar-los, sinó pel que aprendran d’ell.

Oficis necessaris, professionals orgullosos

Ara que s’acosten les eleccions nacionals, juntament amb el clima de crisi econòmica que ens envolta, ha tornat a sortir amb força el tema de la formació professional. És el moment d’encaminar-la de manera decidida cap a les necessitats del mercat laboral, i alhora cap als nivells dels països europeus més desenvolupats. Això em porta a l’informe “El sistema de formació professional a Catalunya. Reptes i estratègies enfront la globalització”, promogut pel Centre d’Economia Industrial (CEI), afronta una profunda anàlisi de la formació professional en el nostre país des de la perspectiva de l’administració pública i des de les polítiques de formació per part de les empreses. El treball presenta un seguit de mesures ambicioses a l’hora de millorar la qualitat dels estudis de formació professional, fent-la més propera a les necessitats del món de l’empresa. Ara bé, aquest problema de la formació professional també convindria abordar-lo des de dues perspectives més. Per una banda, des del sistema educatiu actual, amb la corresponent obligatorietat d’educació homogènia fins els setze anys, i per l’altra, des d’una visió social, de valoració de l’estudiant que es decanta per la formació professional. Aprofundiré en cadascun dels dos punts.

Model d’Educació. Una de les principals aportacions de la LOGSE (i mantingut per la LOE) enfront de la LGE va ser l’obligatorietat d’una formació uniforme fins els setze anys. Prèviament, un alumne de catorze anys havia de decidir entre el BUP o la formació professional (FP). El primer camí l’escollien aquells alumnes que, en principi, tenien intenció de seguir cap a la formació universitària, i el segon el prenien aquells alumnes que volien aprendre una professió de cares a estar preparats per treballar. De totes maneres, ambdós casos tenien opció a canviar-se de camí quan acabava aquesta primera formació, pemetent solucionar un error d’elecció. Un nen o una nena de catorze anys tenen la maduresa suficient, amb l’assessorament de pares i professors, de decidir entre si prefereixen o si els convé més un camí o l’altre. Ara bé, amb la introducció de la uniformitat de formació fins els setze anys, es dóna el cas que alumnes que tenen molt clar que es volen decantar per la formació professional es veuen forçats a seguir unes matèries que consideren que de cares a la formació professional els seran de poca utilitat. Són alumnes que ja amb catorze anys, sinó abans, han decidit que les classes de matemàtiques, llengües o ciències socials no els criden l’atenció. Però en canvi, podrien ser persones molt vàlides a l’hora d’aprendre un ofici. Això fa que dels catorze als setze anys l’institut d’educació secundària es converteixi en una espècie de guarderia per adolescents. Alhora, la manca d’atenció per part d’aquests alumnes perjudica seriosament a aquella part d’alumnes que tenen intenció de seguir una formacio universitària, i pels quals la formació rebuda a tercer i quart d’ESO els hi és de gran importància.

Des d’aquesta posició, el sistema menysprea la capacitat dels nens de catorze anys de triar de forma responsable el camí a seguir, i alhora els sobreprotegeix no donant-los l’opció a equivocar-se. Aquests alumnes se senten de segona categoria, ja que es veuen incapaços de seguir el nivell educatiu de la classe i, pitjor encara, més infravalorats se senten quan se’ls proposa seguir l’assignatura de forma adaptada al seu nivell. Moment en el qual s’acaba de posar en evidència la seva incapacitat per aquella matèria davant la resta de companys de la seva classe. No cal dir que psicològicament això els representa un cop important a la seva autoestima, la qual cosa prodria arribar a repercutir de forma negativa a aquelles ganes inicials de decantar-se per la formació professional arribats els setze anys, i convertir-les en desgana de cares a seguir formant-se.

Valoració social de la formació professional. La segona perspectiva amb la qual s’ha de fer front el problema de la formació professional és la social, la consideració de la societat davant els alumnes que decideixen cursar-la. Ja amb la LGE, a l’hora que els alumnes havien d’escollir entre BUP i FP amb catorze anys, la idea dominant era que els bons estudiants agafaven el primer camí i els mals estudiants el segon. O sigui, sense tenir en compte el contingut i el fi de la formació universitària o de la formació professional, simplement la capacitat o les ganes d’estudiar d’aquell alumne. Així doncs, els pares i, tot i que en menor mesura, els professors eren els primers que donaven un caràcter pejoratiu a la formació professional, degut a la influència de la societat en sí. Aquesta sensació encara està present avui en dia, i és una de les màximes responsables de l’intent de molts pares que els fills vagin a la Universitat, amb el conseqüent fracàs durant els primers anys d’estudis. I alhora, i més important, ha provocat la manca d’estudiants altament qualificats per estudiar formació professional, però mancats d’autoestima degut a la poca consideració social. Els pares en primer lloc, però sense oblidar la necessària ajuda de l’Administració, hem d’ensenyar als alumnes que tan respectable és un metge com un lampista, un arquitecte com un paleta, o un professor que un tècnic informàtic. Tots i cada un són necessaris en qualsevol societat.

Així doncs, en primer lloc cal que l’actual LOE, juntament amb el Pacte Nacional per a l’Educació amb la Llei Catalana d’Educació, replantegi la uniformitat d’estudis fins els setze anys per tal d’evitar la desmotivació de tots aquells alumnes dotats per dur a terme estudis de formació professional. I en segon lloc, i això sí que és un deure comú, hem de retornar el prestigi a la formació professional, donant igual mèrit a aquella persona que obté un títol universitari com aquella que l’obté de formació professional, ja que ambdós casos hauran comportat un esforç important.

Papa, papa, el mestre d’anglès no sap anglès!

Això és el primer que vaig pensar quan divendres al matí els mitjans de comunicació es feien ressò que la meitat de les places de mestre d’anglès funcionari ofertades perl Departament d’Educació havien quedat desertes pel baix nivell dels candidats. Després un pensa, com és que tenen el títol de mestre d’anglès sense tenir un nivell mínim d’anglès? Puc entendre, fins a cert punt, que per la majoria de títols el coneixement de l’anglès és un tema secundari, més de cultura personal que necessitat per exercir la formació rebuda. Ara bé, per un mestre d’anglès, el coneixement de la llengua no hauria de ser el primer requisit? De què serveix un mestre d’anglès que té grans dots per la docència, un gran coneixement teòric de la gramàtica anglesa,… si no el sap parlar? De res, ben res, i aquest fet explica la raó per la qual els nens acaben la primària, i també la secundària, sense saber expressar-se en anglès. Això sí, et sabran un munt de paraules i conjugar un munt de verbs, però amb quina finalitat? Només aprovar l’examen, res més, perquè no saben anglès!

Així doncs, felicito el Departament d’Educació i els respectius tribunals avaluadors de mestre d’anglès per haver pres la valenta decisió de deixar places desertes. Decisió que segur que serà criticada per cert sindicat defensor de drets impensables a qualsevol altre nivell laboral de la societat, i el nom del qual m’estalvio. Ara bé, la meva felicitació s’acaba quan sóc conscient que aquestes places que han quedat vacants continuaran sent ocupades per aquests aspirants a funcionaris (interins) que no tenen un nivell mínim i, per tant, el títol de l’entrada pot continuar vigent durant molts anys més. Sí, el tema del nivell dels interins és un punt delicat, però cal abordar-lo amb valentia. En aquest moment, qualsevol persona amb títol de mestre o grau pot entrar a Educació i ensenyar a primària o a secundària, respectivament, en aquest últim cas només havent superat (= assistir a classe) un breu curs d’introducció a la pedagogia. Per altra banda, superar les oposicions és sinònim de bon professor? No, però com a mínim han estat avaluats per gent competent (tribunals), els altres ni això.

Pels interins amb un mínim sentit de la responsabilitat, la voluntat de ser avaluats s’hauria de veure de forma positiva, perquè discriminaria aquells bons professors, que n’hi ha, i molts entre els interins, dotant aquest sector d’un major prestigi. Un prestigi que s’ha perdut en gran mesura per les propostes indefensables i totalment mancades de raonament per part de certs sindicats. Només recordar que a qualsevol altre àmbit laboral aquesta avaluació prèvia existeix, ja sigui en forma de proves de selecció i/o entrevistes personals. Per tant, per què en aquesta professió que és la principal responsable del futur de la societat aquest rigor brilla per la seva absència?

Acabo l’entrada amb una brillant classe magistral d’anglès. I hope you like it!

Lliçó al present per un futur incert, però segur diferent

Ahir l’entrega de notes de l’assignatura de Tècniques de Comunicació Aplicades a la Química va posar punt i final a la meva docència d’unes eines que dia rera dia se’ns instal·len tant a la feina com a les nostres estones d’oci. Noms de xarxes socials com Facebook, Linkedin, Tuenti o Twitter, blocs a partir de Blogger o WordPress, enllaços al Delicious, fotos al Flickr o Picasa, presentacions al Scribd o Slideshare, i sense oblidar-nos la infinitat d’eines de l’imperi Google, ja no només formen part dels usuaris més avançats en informàtica, sinó de qualsevol persona amb un mínim de curiositat, la majoria de vegades incentivada per la gent que l’envolta. Ho heu sentit allò que “si no estàs al Facebook no existeixes”?

Hi ha qui diu que totes aquestes eines són una moda passatgera, tot i que l’augment d’ús de forma exponencial em fa creure tot el contrari. Les tenim aquí, i hi són per quedar-se. Una nova manera de fer les coses ja ha arribat, hi ha qui l’anomena la societat 2.0, on noves relacions s’han creat i aniran a més. Els blocs ens permeten, de forma personal, crear coneixement i transmetre´l, sense intermediaris, arribant a qualsevol lloc, sense barreres físiques. La credibilitat és un valor important que cotitza a l’alça, i per això els principals mitjans de comunicació estan lluitant per no perdre aquell poder adquirit que tenien de només ells poder informar. Ens enfrontem a una nova manera de consumir, guiats per allò que ens diuen aquells amb qui estem en contacte, i sent escèptics davant dels grans (i cars, molt cars!) anuncis de publicitat. Consumim cada cop més “a la carta”, decidim el què i quan ho consumim. Un exemple molt clar: LOST, la sèrie d’èxit rotund. Ara bé, èxit rotund de seguiment, però a la TV l’audiència no era una cosa fora de sèrie, sinó que una part molt important ha mirat els diferents episodis a través d’internet (quan i on han volgut). Aquesta és la nova TV, una TV a la carta, digital, per internet, la qual haurà de basar el seu finançament pensant menys en la publicitat, i més en un format tipus iTunes. És impensable una TV sense anuncis, gratuïta i de qualitat, ja que aquesta última té un preu.

Totes aquestes eines formen part del present, i totes les mencions al futur són suposicions. Si tot acaba en una moda, queda el consol que el saber no ocupa lloc, però si es confirma l’avenç cap a una nova societat, doncs quan més aviat estiguem preparats, de més endavant sortirem, tant professionalment com personalment. Així doncs, estic orgullós de poder formar per aquest futur, una formació a la Universitat que és bidireccional: professor – alumne i alumne – professor, eliminant la jerarquia d’aquell que es creia amb el coneixement absolut i inamovible. Finalment, per aquells que han superat amb èxit, us deixo amb l’anunci de l’estiu per segon any consecutiu: enganxós, molts enganxós, però amb un èxit desbordat.

La UdG treu pit

Aquest passat cap de setmana m’ha arribat a les mans el rànquing universitari editat anualment per la Universdidad de Granada, aquest cas corresponent al 2009: Ranking de 2009 en investigación de las universidades públicas españolas (per via d’en Miquel Duran). Estic content per la onzena posició a l’escala global de la Universitat de Girona, i més encara perquè cinc universitats catalanes més estan entre les deu primeres (UPF, UAB, UB, URV i UPC). Analitzant amb més detall els diferents indicadors mesurats, cal destacar que la UdG és la vuitena respecte al nombre de publicacions ISI, la tercera en el nombre de projectes de I+D, la dotzena en el nombre de tesis doctorals o la onzena per beques FPU. Per altra banda, la UdG hauria de millorar en el nombre de patents, classificació en què està a la part baixa. De totes maneres, cal felicitar-nos pels bons indicadors, sobretot pel mèrit que té considerant que la UdG és una Universitat bastant jove i petita, i tot i així treu pit i planta cara a Universitats amb molta més tradició i major dimensió. Com a part implicada, destaco la bona feina que s’està duent de forma decidida en el camp de la recerca a la UdG, tal com bé indica aquest rànquing.

I, per acabar, tornant altre cop a Catalunya, que totes les Universitats catalanes estiguin al capdavant d’aquest rànquing (el qual, tinguem en compte, ha estat fet molt lluny de Catalunya) no ens ha de fer acomodar-nos en aquesta posició, sinó incentivar-nos a seguir millorant, per tal que siguin les demés Univesitats que ens prenguin com a model a seguir per tal de millorar el sistema universitari estatal. I, siguem conscients, que estem aquí tot i una sèrie de mancances evidents en el nostre model universitari. En altres paraules, estem al davant d’un rànquing d’Universitats espanyoles, ara bé, i respecte a Europa, on estem? Lluny, massa lluny. I respecte a Estats Units? Encara més lluny. Per tant, a treballar bé perquè la propera entrada al respecte sigui ressaltant la posisició de les Universitats catalanes a Europa. Reforcem els punts forts i, per damunt de tot, obrim els ulls i posem-nos a treballar plegats en les abundants mancances. Cal una aposta necessària cap a l’escel•lència universitària.