Oficis necessaris, professionals orgullosos

Ara que s’acosten les eleccions nacionals, juntament amb el clima de crisi econòmica que ens envolta, ha tornat a sortir amb força el tema de la formació professional. És el moment d’encaminar-la de manera decidida cap a les necessitats del mercat laboral, i alhora cap als nivells dels països europeus més desenvolupats. Això em porta a l’informe “El sistema de formació professional a Catalunya. Reptes i estratègies enfront la globalització”, promogut pel Centre d’Economia Industrial (CEI), afronta una profunda anàlisi de la formació professional en el nostre país des de la perspectiva de l’administració pública i des de les polítiques de formació per part de les empreses. El treball presenta un seguit de mesures ambicioses a l’hora de millorar la qualitat dels estudis de formació professional, fent-la més propera a les necessitats del món de l’empresa. Ara bé, aquest problema de la formació professional també convindria abordar-lo des de dues perspectives més. Per una banda, des del sistema educatiu actual, amb la corresponent obligatorietat d’educació homogènia fins els setze anys, i per l’altra, des d’una visió social, de valoració de l’estudiant que es decanta per la formació professional. Aprofundiré en cadascun dels dos punts.

Model d’Educació. Una de les principals aportacions de la LOGSE (i mantingut per la LOE) enfront de la LGE va ser l’obligatorietat d’una formació uniforme fins els setze anys. Prèviament, un alumne de catorze anys havia de decidir entre el BUP o la formació professional (FP). El primer camí l’escollien aquells alumnes que, en principi, tenien intenció de seguir cap a la formació universitària, i el segon el prenien aquells alumnes que volien aprendre una professió de cares a estar preparats per treballar. De totes maneres, ambdós casos tenien opció a canviar-se de camí quan acabava aquesta primera formació, pemetent solucionar un error d’elecció. Un nen o una nena de catorze anys tenen la maduresa suficient, amb l’assessorament de pares i professors, de decidir entre si prefereixen o si els convé més un camí o l’altre. Ara bé, amb la introducció de la uniformitat de formació fins els setze anys, es dóna el cas que alumnes que tenen molt clar que es volen decantar per la formació professional es veuen forçats a seguir unes matèries que consideren que de cares a la formació professional els seran de poca utilitat. Són alumnes que ja amb catorze anys, sinó abans, han decidit que les classes de matemàtiques, llengües o ciències socials no els criden l’atenció. Però en canvi, podrien ser persones molt vàlides a l’hora d’aprendre un ofici. Això fa que dels catorze als setze anys l’institut d’educació secundària es converteixi en una espècie de guarderia per adolescents. Alhora, la manca d’atenció per part d’aquests alumnes perjudica seriosament a aquella part d’alumnes que tenen intenció de seguir una formacio universitària, i pels quals la formació rebuda a tercer i quart d’ESO els hi és de gran importància.

Des d’aquesta posició, el sistema menysprea la capacitat dels nens de catorze anys de triar de forma responsable el camí a seguir, i alhora els sobreprotegeix no donant-los l’opció a equivocar-se. Aquests alumnes se senten de segona categoria, ja que es veuen incapaços de seguir el nivell educatiu de la classe i, pitjor encara, més infravalorats se senten quan se’ls proposa seguir l’assignatura de forma adaptada al seu nivell. Moment en el qual s’acaba de posar en evidència la seva incapacitat per aquella matèria davant la resta de companys de la seva classe. No cal dir que psicològicament això els representa un cop important a la seva autoestima, la qual cosa prodria arribar a repercutir de forma negativa a aquelles ganes inicials de decantar-se per la formació professional arribats els setze anys, i convertir-les en desgana de cares a seguir formant-se.

Valoració social de la formació professional. La segona perspectiva amb la qual s’ha de fer front el problema de la formació professional és la social, la consideració de la societat davant els alumnes que decideixen cursar-la. Ja amb la LGE, a l’hora que els alumnes havien d’escollir entre BUP i FP amb catorze anys, la idea dominant era que els bons estudiants agafaven el primer camí i els mals estudiants el segon. O sigui, sense tenir en compte el contingut i el fi de la formació universitària o de la formació professional, simplement la capacitat o les ganes d’estudiar d’aquell alumne. Així doncs, els pares i, tot i que en menor mesura, els professors eren els primers que donaven un caràcter pejoratiu a la formació professional, degut a la influència de la societat en sí. Aquesta sensació encara està present avui en dia, i és una de les màximes responsables de l’intent de molts pares que els fills vagin a la Universitat, amb el conseqüent fracàs durant els primers anys d’estudis. I alhora, i més important, ha provocat la manca d’estudiants altament qualificats per estudiar formació professional, però mancats d’autoestima degut a la poca consideració social. Els pares en primer lloc, però sense oblidar la necessària ajuda de l’Administració, hem d’ensenyar als alumnes que tan respectable és un metge com un lampista, un arquitecte com un paleta, o un professor que un tècnic informàtic. Tots i cada un són necessaris en qualsevol societat.

Així doncs, en primer lloc cal que l’actual LOE, juntament amb el Pacte Nacional per a l’Educació amb la Llei Catalana d’Educació, replantegi la uniformitat d’estudis fins els setze anys per tal d’evitar la desmotivació de tots aquells alumnes dotats per dur a terme estudis de formació professional. I en segon lloc, i això sí que és un deure comú, hem de retornar el prestigi a la formació professional, donant igual mèrit a aquella persona que obté un títol universitari com aquella que l’obté de formació professional, ja que ambdós casos hauran comportat un esforç important.

Anuncis