Ja no m’atrau anar al cinema

De l’optimisme de Xavier Verdaguer en el camp de les TIC al pesimisme de Jordi Llompart respecte l’audiovisual. De l’entusiasme respecte les oportunitats de negoci de noves empreses en TIC, a la decepció respecte la davallada de beneficis de l’audiovisual. De la inexistència de la paraula crisi a Silicon Valley, al permanent recordatori de la mateixa a casa nostra. Aquest podria ser el resum del que he percebut avui a partir de les paraules de Jordi Llompart en el segon esmorzar-conferència Idees d’e-Futur al Parc de la UdG. Jordi Llompart ha vingut com a emprenedor pel fet d’haver dirigit la primera pel·lícula en 3D europea: Viatge Màgic a l’Àfrica.

Jordi Llompart ha parlat amb un to molt pessimista de l’audiovisual, no només aquí, sinó arreu del món (la davallada de vendes de DVD o molta menys gent als cinemes, com a exemples clars). Amb el 3D s’intenta compensar part de la “crisi”, però hi ha altres factors, el més important que ha citat: com et posiciones en el camp audiovisual quan t’adones que qualsevol pot fer el que tu fas? Aviat els mòbils gravaran com les càmeres de cinema actuals. Defensa que no només cal ser creatius per tenir una idea de negoci, sinó també cal ser-ho per entendre el mercat (sobretot amb l’arribada d’internet i el canvi de model): trobar la manera que la idea doni diners (crec que aquest és el risc de tota idea de negoci, en tots els camps).

El títol d’aquesta entrada és provocador, i l’he escrit com a crítica a la visió d’en Llompart. El contingut audiovisual no para de créixer, però és el món audiovisual CLÀSSIC és el que està en crisi (o amb un canvi de model, millor dit), amb empreses que tanquen donant lloc a noves idees basades en les noves tecnologies amb internet com a eix central (el contingut audiovisual ha passat del cinema i la TV als mòbils, tablets, portàtils, pantalles urbanes,…). Anar al cinema està passant a ser una experiència, anar a gaudir d’una pel·lícula amb tots els luxes d’imatge i so (com anar a sopar al restaurant), i no l’única manera de veure cinema com fa 5-10 anys. La gent té grans pantalles de televisió a casa, amb una TV cada dia més a la carta. Aquest és el futur, aviat present, que jo defenso. Decidiré què vull veure i quan ho vull veure, pagant un preu “just”, decidint si vull anuncis o no. La meva idea és un iTunes aplicat a la TV, i Google està en aquesta direcció.

Una última reflexió: la davallada de l’audiovisual clàssic no té molts paral·lelismes amb la de la premsa clàssica? o la de la publicitat clàssica?