La dictadura de la minoria no pot aturar la UdG

Avui l’Editorial del Diari de Girona critica el boicot que va tornar a patir el Consell del Govern de la UdG el passat dijous. Com a personal de la UdG subscric l’article al 100%. Per començar, aquest òrgan inclou una representació de tots els estaments de la institució: professorat, personal d’administració, càrrecs i, molt important, 5 ESTUDIANTS, tots elegits de forma democràtica. Però, ara resulta que 30 persones poden imposar la seva voluntat de boicotejar i impedir l’acte, en representació de qui?

“Qui és més representatiu? El Consell de Govern, un òrgan en el qual estan integrats tots els sectors de la comunitat universitària? O una trentena de persones que no han estat elegides per cap procés democràtic?”

A l’acte d’inauguració del present curs ja vaig criticar el comportament d’una sèrie d’estudiants, altre cop “molt representatius”, que varen intentar convertir la protesta en boicot. Entenc les protestes dels diferents col·lectius de la Universitat, jo en formo part, i en comparteixo una bona part, però de cap manera puc acceptar la radicalització d’aquestes. La Rectora Geli mateix també es mostra preocupada per la situació actual. Si un fet així es repeteix espero que es prenguin les mesures disciplinàries pertinents, evitant que una desacreditada minoria imposi la seva dictadura a tota la comunitat.

“La Universitat ha de tenir mecanismes suficients per impedir aquestes accions antidemocràtiques i poder celebrar les seves reunions amb tota normalitat. No és admissible que un grup de trenta persones pugui aturar el desenvolupament d’una comunitat integrada per més de quinze mil persones. La democràcia es caracteritza per respectar tothom, però no pot acceptar la dictadura de les minories.”

Sincerament, abans que els “estudiants boicotejadors” em quedo amb la imatge de tots aquells voluntaris de la Jornada de Portes Obertes que ahir varen mostrar amb estusiasme la nostra UdG a tots aquells nois i noies que l’any vinent ocuparan les nostres aules.

Una Universitat de tots. e-Participació amb MyUniversity

La setmana passada vaig anar a la seu del Centre de Supercomputació de Catalunya (CESCA) a la presentació del projecte europeu MyUniversity, en representació de la Universitat de Girona. L’objectiu de MyUniversity és “Proveir les universitats d’una plataforma d’e-Participació, que permetrà informar el conjunt de la comunitat universitària de tots els temes a debatre i proporcionar-li eines interactives per participar en els processos de presa de decisions, a nivell tant local com europeu.”. Així doncs, MyUniversity consisteix en una plataforma que hauria de permetre interactuar els membres de diferents universitats europees en aquells temes que els són comuns. I com a membres s’inclou tota la comunitat universitària, des dels professors, PDI i PAS fins als alumnes. El projecte europeu ha estat concedit amb uns objectius de quotes de participació molt ambiciosos. Sobretot respecte a la participació per part dels alumnes (20%), que són els membres que més apàtics es mostren a l’hora d’involucrar-se en el funcionament de la Universitat.

Un tema clau pel qual s’ha proposat aquest projecte és el procés de Bolonya, amb la intenció d’integrar aquelles visions divergents de la proposta inicial. I no em refereixo a aquells “gamberros” que cridaven i destrossaven el mobiliari urbà del centre de Barcelona, ni aquells “okupes” de la UB, UAB o UDG, sinó als ESTUDIANTS UNIVERSITARIS, aquells que van a la Universitat perquè creuen que la formació els proporcioinarà un futur millor. Aquells que saben valorar l’esforç econòmic que fa la societat per tal que aquesta estigui més ben formada, per un futur millor pel País. La Universitat té les portes obertes a tothom, dels més petits als més grans, ja que la formació no té edat, i més ara que som conscients de la importància de la formació contínua. Ara bé, aquells que menyspreen la importància del coneixement, convertint la Universitat en el seu pati de grans, no hi són benvinguts, i en cap moment trobaran el meu suport en les seves reclamacions, la majoria de vegades targiversades de la realitat. Tothom té DRET a anar a la Universitat, però amb  el DEURE inherent de correspondre amb l’estudi, amb l’esforç com a valor. Donem una oportunitat a aquest projecte? Per una Universitat més de tots. Jo hi crec i m’hi he involucrat a partir de la UDG, juntament amb la resta d’universitats catalanes, coordinades a partir del CESCA.

Article publicat a la revista Engega de la UdG

La revista de la Universitat de Girona, ENGEGA, en el número d’octubre, publica un article meu derivat d’una entrada que vaig fer en aquest mateix bloc sobre el projecte del Pol de Recerca i Ensenyament Superior Pirineus Mediterrani (PRES-PM), del qual la UdG en forma part. Estic content de poder participar d’aquesta publicació adreçada a tota la comunitat de la universitat.

Rosa Cullell i internet inauguren el curs de la UdG

Ahir al matí es va inaugurar la nova Facultat d’Educació i Psicologia de la Universitat de Girona, situat a l’antic edifici del Seminari, que s’ha restaurat i adaptat a la seva funció: formar nous mestres i professors. Una gran responsabilitat. Seguidament, va tenir lloc la inauguració del curs 2010-11 dins del mateix edifici. Enguany, la conferència inaugural ha anat a càrrec de la periodista i empresària Rosa Cullell amb el títol “Galàxia comunicació: sobreviure a internet”. Em va agradar que una periodista digués sense filtres que el món de la comunicació està canviant, que s’ha arribat al final de la possessió de la informació de forma monopolitzada. Internet ha provocat la democratització de la transmissió de la informació: blocs i xarxes socials han pres el relleu. Tot ciutadà té el dret de comunicar. Això també ha repercutit en la comunicació comercial, la publicitat ha disminuït, i cal buscar nous canals per arribar als ciutadans; punt que he tractat en aquest mateix bloc anteriorment. Perills i reticències? Tantes com vulguem, però el perill implícit de la informació lliure no ens ha d’impedir endinsar-nos en allò que ja no és futur, sinó el dia a dia. Aquells que tenen reticències (professors que es neguen a moure’s de les seves classes magistrals o diaris que es neguen a estar a internet) tenen els dies comptats. No hi ha marxa enrera, es tracta d’una tecnologia que ha arribat i ha detonat un canvi de cicle. I, com a català, em sento orgullós que la comunitat catalana a internet superi els 3 milions, i no para de créixer.

La Universitat de Girona no para de créixer, i per això tots els membres de la seva comunitat tenim 12.000 raons cada dia per esforçar-nos per millorar, tal com va dir el president del consell social (A. Bou). Seguidament, la Rectora Geli va tancar l’acte, amb unes paraules crítiques respecte la retallada del finançament per part de l’Administració. Geli va reclamar un finançament adequat i estable per les universitats, sobretot si aquells que manen no paren d’omplir-se la boca de la importància de la Universitat com a sector estratègic per sortir de la crisi i fer prosperar Catalunya. Quan els països a emmirallar-nos ho tenen ben assumit, el nostre pren la direcció contrària. Creuen de debò en nosaltres? Alhora es va preguntar sobre la Universitat que volem; assumint que potser sí que cal un replantajament a fons, però sense mai oblidar el paper determinant que ha tingut la Universitat de Girona (o la Universitat Rovira i Virgili o la Universitat de Lleida) en l’expansió del coneixement arreu del territori català, implicant un país més integrat.

(foto de Miquel Duran)

Acabo, estem en un moment clau, econòmicament parlant, i només apostant decididament per una societat del coneixement, assumit com un compromís per tots els actors, Catalunya remuntarà i es posicionarà on es mereix. Només recordar que la UdG l’any vinent complirà els 20 anys, es fa gran, mirant cap a l’excel·lència i compromesa amb aquest canvi de cicle: internet ahir va estar present durant tot l’acte (Twitter #udgin10 i seguiment per internet), prenent bona nota de la Rosa Cullell quan va dir que la Universitat ha d’arriscar, prendre partit a internet per fer arribar el coneixement a tota la societat, trencant barreres entre les aules i les llars particulars.

UdG: una Universitat transfronterera

Aquest matí ha tingut lloc la presentació del Pol de Recerca i Ensenyament Superior Pirineus Mediterrani (PRES-PM) a la Sala de Graus de la Facultat de Lletres de la UdG. Cinc universitats formen part d’aquesta projecte: Girona, Lleida, Illes Balears, Perpinyà i París VI (Observatori oceanogràfic de Banyuls). Es tracta d’una aposta per la col·laboració transfronterera d’aquestes universitats de l’arc mediterrani, amb l’objectiu d’obtenir un reconeixement europeu i internacional. Aquesta col·laboració ha d’incloure projectes de recerca multidisciplinars, màsters i doctorats interuniversitaris, tesis doctorals conjuntes, programes de mobilitat d’estudiants i professorat, conferències,… un seguit d’accions que han de portar aquesta regió a ser un pol d’atracció de talent.

En moments de crisi econòmica com els actuals, apostes d’aquestes característiques aporten llum. La fòrmula implica les universitats (formació), empreses (transferència del coneixement), polítics (suport incondicional a la societat del coneixement), i societat civil (recuperar la meritocràcia com a valor). Finalment, vull destacar les paraules de la rectora Casas de la UIB referent a la importància d’incorporar els doctors (màxima qualificació universitària) al món empresarial. El doctor és una figura que mai ha estat valorada en aquest país, més enllà de portes endins de les universitats, tot el contrari del que passa en països punters en innovació (Alemanya, Finlàndia o Holanda).

Què vol ser la Universitat Catalana de gran? Tot està inventat

Ahir diumenge, el diari La Vanguardia publicava l’article “Universidad y gobernanza: We must” d’Imma Tubella, Lluís Torner i Joaquim Boixareu, el qual recomano llegir amb atenció. Va dirigit no només als responsables polítics d’Universitats, sinó també a la comunitat universitària, perquè és ella la que ha de tenir un paper protagonista a la nova Universitat Catalana.

“si se espera que la universidad sea un motor de desarrollo económico. El progreso económico y social debe basarse en la interacción de la universidad, los centros de investigación y la industria.”

“La transformación de la universidad tiene dos elementos esenciales: la gobernanza y el sistema de financiación. Sin una gobernanza clara y robusta y un sistema de financiación flexible capaz de orientar cada institución hacia sus objetivos, y en ambos casos con evaluaciones serias a posteriori, no es posible la competitividad que necesitamos.”

“En lenguaje financiero, las universidades están en el negocio del talento y del conocimiento y, en colaboración con el sector industrial, en la transformación de estos en valor económico. Estos son negocios globales y, en lo referente al talento de primera y a la creación de valor, totalmente globalizados. Una organización que no disponga de una estrategia definida, de una capacidad ejecutiva adecuada a todos los niveles ni de un sistema de financiación que permita implementarla, con liderazgos individuales y colectivos sometidos a evaluación, no puede jugar en una liga donde los competidores sí disponen de tales instrumentos. No hay que descubrir nada. El modelo está inventado y lleva décadas demostrando su eficacia en otros países.”

Després de les frases anteriors no crec que calgui afegir res més de la meva part. Dono tot el suport a aquest article. Estic d’acord que la Universitat ha de ser el motor econòmic de Catalunya, aportant talent i coneixement a la societat, sobretot transferit a la indústria mitjançant la recerca. O sigui, interacció Universitat & Recerca & Indústria. Cal donar llibertat als governs de les universitats, per tal que cada una aposti pel camí que cregui més oportú, ara bé, amb una avaluació posterior. I aquesta independència de govern ha d’anar acompanyada de finançament, un finançament que ha de créixer de forma considerable si realment el Govern creu en la missió de la Universitat. Tal com bé diuen, no cal inventar cap model, sinó adoptar el model de les universitats que surten al capdavant dels rànquings. No val allò de dir que els rànquings estan mal dissenyats (que potser ho estan), però és un fet que estem a la cua, i la culpa no és del rànquing, sinó del model. La justificació que els rànquings només estan dissenyats per les universitats americanes i britàniques tampoc és vàlid, Holanda en té un munt entre les primeres (un país que és comparable a Catalunya). Polítics, prendreu nota d’aquest article? I la comunitat universitària, està disposada a fer el salt a la nova Universitat Catalana? Això implica deures i sacrificis, no ho oblidem, paraules molt sovint inexistents en alguns perfils de la comunitat universitària.

Si no creiem amb el paper de la Universitat, cap on anem?

Sabíeu que des d’aquest any els estudiants de Batxillerat i els de FP competeixen de tu a tu per entrar a la Universitat? Amb la diferència que els primers han de fer la Selectivitat (prova igual per tothom), i els segons no.

Sabíeu que el 82% d’Educació Infantil de la UB o el 92% de la mateixa carrera a la UAB vénen de FP? I de la mateixa manera més del 50% en altres carreres Magisteri i Infermeria?

Fins ara hi havia uns camins estrablerts, qui volia anar a la Universitat estudiava Batxillerat i feia la Selectivitat. I aquells estudiants de cicles de formació professional que, acabats els estudis, s’adonaven que volien anar a la Universitat, tenien un percentatge reservat (mai superior al 30%), per tant, com a via alternativa. Les regles del joc, de la nit al dia, han canviat. I ara resulta que els futurs responsables de Catalunya en temes d’Eduació i Infermeria ja no són estudiants que tenien intenció d’anar a la Universitat, sinó que tenen estudis de FP.

En cap moment poso en dubte la capacitat dels estudiants que vénen de FP, tot i que no han passat per cap avaluació externa i objectiva equivalent a les PAU. A més, deixeu-me posar en dubte la quantitat d’alumnes de FP que entren a la Universitat amb un 10…

Catalunya no es pot permetre el luxe de jugar amb l’entrada a la Universitat o jugar amb la formació dels nostres estudiants. 6000 alumnes que han superat les PAU, una part important amb molt bona nota, el curs vinent no tenen plaça a la Universitat. Ara que és quan més es necessita la formació, el Govern l’erra, tot i que ja se’ls va advertir des de diferents sectors de la Universitat. Mantinc que hem de donar prestigi a la FP, però no convertir-la en la via fàcil per entrar a la Universitat, sinó acabarem de desmotivar els estudiants de Batxillerat, que prou feina tenen a assolir els valors d’esforç i sacrifici, que una altra brillant reforma es va endur. Per útim, tothom hauria d’anar a la Universitat? No, però ho deixo per una altra entrada.

I jo, a què em dedico?

Això de la química computacional, què és?

Aquesta és una pregunta obligada just després que jo respongui a la pregunta del títol. A què em dedico? Doncs treballo d’investigador (científic) com a químic computacional. Per exemple, intento simular amb un ordinador un experiment que ha tingut lloc en un laboratori químic, per tal de millorar-lo. O, moltes vegades, mitjançant l’ordinador puc predir què passarà en un experiment que encara no s’ha fet mai. Això és de cabdal importància en la indústria farmacèutica. El catàleg d’una indústria de productes químics pot arribar a un milió, però com puc saber quin és el més indicat per atacar l’agent d’una certa malaltia? En un laboratori això pot portar un munt d’anys, temps perdut per tots aquells malalts, en canvi un ordinador pot facilitar aquesta recerca, reduint el nombre de proves a fer en el laboratori. Podria posar més exemples, però per avui ho deixo aquí.

Aquesta disciplina sona estranya per desconeixement dins la societat, falta de didàctica per part de tots aquells que ens hi dediquem, de no saber transmetre la seva importància. Molta altra gent arreu del món es dediquen a aquesta disciplina de la química, i alguns d’ells, molts d’ells entre els millors, es varen reunir a Girona la primera setmana de juliol, en el IX Girona Seminar. He tingut la sort de poder formar part de l’organització i tractar de tu a tu amb alguns dels millors a nivell mundial. Alhora, ha estat la primera vegada que un congrés d’aquesta qualitat s’ha seguit per mitjà d’eines 2.0, des de gravar les conferències, crear podcasts amb entrevistes a alguns científics, o fins a la creació d’un bloc, el de l‘Institut de Química Computacional, del qual en sóc responsable (amb l’ajuda d’en Miquel Duran). Una institució com la nostra ha de tenir el compromís de comunicar a la societat com gasta els diners, molts d’origen públic, i aquestes eines hi han d’ajudar.

La Rectora de la UdG passa comptes. I si prenem exemple?

El passat 8 de juny, la Rectora de la Universitat de Girona, Anna M. Geli, va enviar un document a la comunitat universitària titulat 100 primers dies de govern: 37 compromisos. Aquest document inclou les mesures que emprendria l’actual equip de govern de la UdG durant els 100 primers dies. Cada compromís està desglossat amb Què farem?, Com ho farem?, i Com ho estem fent? De forma molt intel·legible els membres a qui aquest govern representa ens podem fer una bona idea de com s’està dirigint la Universitat, amb l’objectiu de dur a terme una actuació transparent pel què fa a aquesta governança. Alhora, el fet que el document sigui electrònic i se’n faci publicitat, acosta la Universitat a la UdG 2.0, amb una participació més activa per part de tots els membres. No entro a valorar si els compromisos són bons o dolents, o si s’estan portant de forma més o menys correcte, em centro a ressaltar la importància de tot govern (nacional, local, universitari,…) a passar comptes amb els seus electors. I, per tant, crec que molta gent hauria de prendre nota d’aquesta decisió per part de l’actual govern de la UdG encapçalat per l’Anna M. Geli.

Fes realitat el teu somni, sigues emprenedor

Ahir al vespre, a l’Auditori Monturiol del Parc Científic i Tecnològic de la Universitat de Girona, en Xavier Verdaguer va parlar de “L’ecosistema de Silicon Valley”, en un acte organitzat per l’Eduard Batlle. En Xavier és un emprenedor, amb l’empresa reconeguda com TMTFactory o, la més recent i creada a Silicon Valey, Innovalley. En Xavier va venir a parlar de la importància de ser emprenedor, sobretot en els temps actuals de crisi. Comparava la visió pessimista actual de Catalunya amb l’activitat i les ganes de tirar endavant a Silicon Valley. No es tracta de cap ciutat mega-moderna, simplement un grup de pobles / ciutats que han crescut al voltant d’una de les universitats més prestigioses del món: Stanford. La cultura americana, ja des de l’educació primària, estimula els dots de comunicació, de lideratge, i de creativitat. Això amb l’únic objectiu de formar potencials emprenedors. I, a cert moment, professors d’Stanford varen animar alumnes seus a ser emprenedors, establint-se al voltat de la universitat, i així varen néixer HP, Apple, Google, Facebook, Intel,… les millors empreses tecnològiques del planeta es troben allà, juntament amb les biotecnològiques. Ara bé, l’impuls de la univrersitat no seria suficient sense l’ajuda econòmica privada, els famosos “business angels” i inversors de “capital risk”. És curiós que un dels carrers que dóna a Stanford tingui la major concentració d’inversors del món. Gent disposada a apostar per estudiants de vint-i-pocs anys. Allà és molt més fàcil aconseguir finançament, fins i tot els veïns t’ofereixen diners si creuen en la teva idea! Això forma part de la cultura americana de potenciar la cultura emprenedora (i alhora creure que en treuran benefici propi, evidentment!).

Em va sorprendre la comparació de Silicon Valley amb la plana de Vic per part d’en Verdaguer, però molt ben justificat. Ara toca que Catalunya es posi les piles a potenciar els emprenedors. Cal ser molt conscients que molta gent que ha perdut la feina no tornarà a treballa d’allò que feia. També que amb la crisi actual molts estudiants sortiran de la Universitat i tardaran molt temps a trobar una feina. És a aquests últims que se’ls hauria de formar per ser emprenedors, afegint continguts de lideratge, comunicació i emprenedoria als estudis. No pots ser que 9 de cada 10 estudiants tingui com a màxima aspiració ser funcionari. A Catalunya fracassar està molt mal vist, però en canvi a Silicon Valley consideren que un fracàs ha estat una oportunitat d’aprenentatge. Alhora també està mal vista aquella persona que té èxit i guanya molts diners, com si no els hagués fet de forma lícita. Un consell molt gran és que aprenguem dels fracassos i valorem i aprenguem dels que tenen èxit. Ara bé, Sillicon Valley també té una cara negativa, i és la poca presència de dones emprenedores, i la poca concil·liació familiar que tenen. Així doncs, tampoc res és perfecte.

Acabo amb un parell de reflexions finals. Cal apostar decididament per la cultura de l’emprenedor, ajudants als estudiants a poder crear el seu propi negoci. La recerca a la Univesitat també s’ha d’enfocar cada cop més al mercat, sense que això vulgui dir oblidar-se de la recerca bàsica, però amb només aquesta última la Universitat està aïllada. I recordar molt bé que EMPRENDRE = FER REALITAT UN SOMNI!