I jo, a què em dedico?

Això de la química computacional, què és?

Aquesta és una pregunta obligada just després que jo respongui a la pregunta del títol. A què em dedico? Doncs treballo d’investigador (científic) com a químic computacional. Per exemple, intento simular amb un ordinador un experiment que ha tingut lloc en un laboratori químic, per tal de millorar-lo. O, moltes vegades, mitjançant l’ordinador puc predir què passarà en un experiment que encara no s’ha fet mai. Això és de cabdal importància en la indústria farmacèutica. El catàleg d’una indústria de productes químics pot arribar a un milió, però com puc saber quin és el més indicat per atacar l’agent d’una certa malaltia? En un laboratori això pot portar un munt d’anys, temps perdut per tots aquells malalts, en canvi un ordinador pot facilitar aquesta recerca, reduint el nombre de proves a fer en el laboratori. Podria posar més exemples, però per avui ho deixo aquí.

Aquesta disciplina sona estranya per desconeixement dins la societat, falta de didàctica per part de tots aquells que ens hi dediquem, de no saber transmetre la seva importància. Molta altra gent arreu del món es dediquen a aquesta disciplina de la química, i alguns d’ells, molts d’ells entre els millors, es varen reunir a Girona la primera setmana de juliol, en el IX Girona Seminar. He tingut la sort de poder formar part de l’organització i tractar de tu a tu amb alguns dels millors a nivell mundial. Alhora, ha estat la primera vegada que un congrés d’aquesta qualitat s’ha seguit per mitjà d’eines 2.0, des de gravar les conferències, crear podcasts amb entrevistes a alguns científics, o fins a la creació d’un bloc, el de l‘Institut de Química Computacional, del qual en sóc responsable (amb l’ajuda d’en Miquel Duran). Una institució com la nostra ha de tenir el compromís de comunicar a la societat com gasta els diners, molts d’origen públic, i aquestes eines hi han d’ajudar.

La Rectora de la UdG passa comptes. I si prenem exemple?

El passat 8 de juny, la Rectora de la Universitat de Girona, Anna M. Geli, va enviar un document a la comunitat universitària titulat 100 primers dies de govern: 37 compromisos. Aquest document inclou les mesures que emprendria l’actual equip de govern de la UdG durant els 100 primers dies. Cada compromís està desglossat amb Què farem?, Com ho farem?, i Com ho estem fent? De forma molt intel·legible els membres a qui aquest govern representa ens podem fer una bona idea de com s’està dirigint la Universitat, amb l’objectiu de dur a terme una actuació transparent pel què fa a aquesta governança. Alhora, el fet que el document sigui electrònic i se’n faci publicitat, acosta la Universitat a la UdG 2.0, amb una participació més activa per part de tots els membres. No entro a valorar si els compromisos són bons o dolents, o si s’estan portant de forma més o menys correcte, em centro a ressaltar la importància de tot govern (nacional, local, universitari,…) a passar comptes amb els seus electors. I, per tant, crec que molta gent hauria de prendre nota d’aquesta decisió per part de l’actual govern de la UdG encapçalat per l’Anna M. Geli.

Fes realitat el teu somni, sigues emprenedor

Ahir al vespre, a l’Auditori Monturiol del Parc Científic i Tecnològic de la Universitat de Girona, en Xavier Verdaguer va parlar de “L’ecosistema de Silicon Valley”, en un acte organitzat per l’Eduard Batlle. En Xavier és un emprenedor, amb l’empresa reconeguda com TMTFactory o, la més recent i creada a Silicon Valey, Innovalley. En Xavier va venir a parlar de la importància de ser emprenedor, sobretot en els temps actuals de crisi. Comparava la visió pessimista actual de Catalunya amb l’activitat i les ganes de tirar endavant a Silicon Valley. No es tracta de cap ciutat mega-moderna, simplement un grup de pobles / ciutats que han crescut al voltant d’una de les universitats més prestigioses del món: Stanford. La cultura americana, ja des de l’educació primària, estimula els dots de comunicació, de lideratge, i de creativitat. Això amb l’únic objectiu de formar potencials emprenedors. I, a cert moment, professors d’Stanford varen animar alumnes seus a ser emprenedors, establint-se al voltat de la universitat, i així varen néixer HP, Apple, Google, Facebook, Intel,… les millors empreses tecnològiques del planeta es troben allà, juntament amb les biotecnològiques. Ara bé, l’impuls de la univrersitat no seria suficient sense l’ajuda econòmica privada, els famosos “business angels” i inversors de “capital risk”. És curiós que un dels carrers que dóna a Stanford tingui la major concentració d’inversors del món. Gent disposada a apostar per estudiants de vint-i-pocs anys. Allà és molt més fàcil aconseguir finançament, fins i tot els veïns t’ofereixen diners si creuen en la teva idea! Això forma part de la cultura americana de potenciar la cultura emprenedora (i alhora creure que en treuran benefici propi, evidentment!).

Em va sorprendre la comparació de Silicon Valley amb la plana de Vic per part d’en Verdaguer, però molt ben justificat. Ara toca que Catalunya es posi les piles a potenciar els emprenedors. Cal ser molt conscients que molta gent que ha perdut la feina no tornarà a treballa d’allò que feia. També que amb la crisi actual molts estudiants sortiran de la Universitat i tardaran molt temps a trobar una feina. És a aquests últims que se’ls hauria de formar per ser emprenedors, afegint continguts de lideratge, comunicació i emprenedoria als estudis. No pots ser que 9 de cada 10 estudiants tingui com a màxima aspiració ser funcionari. A Catalunya fracassar està molt mal vist, però en canvi a Silicon Valley consideren que un fracàs ha estat una oportunitat d’aprenentatge. Alhora també està mal vista aquella persona que té èxit i guanya molts diners, com si no els hagués fet de forma lícita. Un consell molt gran és que aprenguem dels fracassos i valorem i aprenguem dels que tenen èxit. Ara bé, Sillicon Valley també té una cara negativa, i és la poca presència de dones emprenedores, i la poca concil·liació familiar que tenen. Així doncs, tampoc res és perfecte.

Acabo amb un parell de reflexions finals. Cal apostar decididament per la cultura de l’emprenedor, ajudants als estudiants a poder crear el seu propi negoci. La recerca a la Univesitat també s’ha d’enfocar cada cop més al mercat, sense que això vulgui dir oblidar-se de la recerca bàsica, però amb només aquesta última la Universitat està aïllada. I recordar molt bé que EMPRENDRE = FER REALITAT UN SOMNI!

La UdG treu pit

Aquest passat cap de setmana m’ha arribat a les mans el rànquing universitari editat anualment per la Universdidad de Granada, aquest cas corresponent al 2009: Ranking de 2009 en investigación de las universidades públicas españolas (per via d’en Miquel Duran). Estic content per la onzena posició a l’escala global de la Universitat de Girona, i més encara perquè cinc universitats catalanes més estan entre les deu primeres (UPF, UAB, UB, URV i UPC). Analitzant amb més detall els diferents indicadors mesurats, cal destacar que la UdG és la vuitena respecte al nombre de publicacions ISI, la tercera en el nombre de projectes de I+D, la dotzena en el nombre de tesis doctorals o la onzena per beques FPU. Per altra banda, la UdG hauria de millorar en el nombre de patents, classificació en què està a la part baixa. De totes maneres, cal felicitar-nos pels bons indicadors, sobretot pel mèrit que té considerant que la UdG és una Universitat bastant jove i petita, i tot i així treu pit i planta cara a Universitats amb molta més tradició i major dimensió. Com a part implicada, destaco la bona feina que s’està duent de forma decidida en el camp de la recerca a la UdG, tal com bé indica aquest rànquing.

I, per acabar, tornant altre cop a Catalunya, que totes les Universitats catalanes estiguin al capdavant d’aquest rànquing (el qual, tinguem en compte, ha estat fet molt lluny de Catalunya) no ens ha de fer acomodar-nos en aquesta posició, sinó incentivar-nos a seguir millorant, per tal que siguin les demés Univesitats que ens prenguin com a model a seguir per tal de millorar el sistema universitari estatal. I, siguem conscients, que estem aquí tot i una sèrie de mancances evidents en el nostre model universitari. En altres paraules, estem al davant d’un rànquing d’Universitats espanyoles, ara bé, i respecte a Europa, on estem? Lluny, massa lluny. I respecte a Estats Units? Encara més lluny. Per tant, a treballar bé perquè la propera entrada al respecte sigui ressaltant la posisició de les Universitats catalanes a Europa. Reforcem els punts forts i, per damunt de tot, obrim els ulls i posem-nos a treballar plegats en les abundants mancances. Cal una aposta necessària cap a l’escel•lència universitària.

Més diners = Millors univesitats

“Per pujar llocs en els rànquings universitaris, s’ha de gastar en investigació, en beques, a captar els més intel•ligents”. Aquestes són les paraules que deixava Allan Goodman, president del Institute of International Education dels Estats Units en una recent visita. A més va destacar la importància que els estudiants es formin en diferents universitats, posant èmfasi en el fet d’aprofitar programes de formació ja sigui a Europa com a Estats Units. Ara bé, els programes existents (Erasmus o Fullbright) no són suficients per arribar a un percentatge rellevant de la població, suficient rellevant per moure’ns cap amunt en els mencionats rànquings. El nou Pla de Bolonya, entre els seus princpipals objectius, també inclou un augment de la mobilitat dels estudiants universitaris. Ara bé, tornem al començament de l’article: més diners, i sense aquests, ni Bolonya avançarà, ni pujarem ens els rànquings. No es pot demanar als estudiants que viatgin havent-s’ho de pagar de la seva butxaca. Les ajudes han d’anar lligades al rendiment acadèmic, i ser suficients per viure en condicions. Fullbright ho compleix, però no puc dir el mateix dels Erasmus (millor coneguts com “Orgasmus”), que no només reben pocs diners, sinó que la formació que adquireixen és més lúdica que acadèmica. Així doncs, toca dedicar temps al disseny dels programes de treball per permetre viatjar, però també pensar en la bossa econòmica que hi ha d’haver a darrera.

He mencionat ajudes lligades al rendiment acadèmic, i hi poso èmfasi perquè els diners públics són limitats i, si hi afegim el cost que té cada estudiant en una Universitat pública, és impensable donar ajudes dignes a tots aquells estudiants que vulguin acabar de formar-se a l’estranger. Per tant, l’Estat s’ha de plantejar l’augment del finançament en educació com a una inversió de futur i, com a tal, s’ha d’invertir primer en aquells estudiants que es té una major certesa que en treuran un profit, separant-los d’aquells que es prendran l’estada a l’estranger com unes vacances, pels quals les ajudes Erasmus són les més indicades. I, acabo amb el títol: més diners = millors universitats, però sense oblidar la bona gestió d’aquests diners.

Passeig per Girona guiats per la química

Aquesta tarda he assistit a la presentació del llibre “Passeig per l’invisible. Itinerari químic per la ciutat de Girona” a Cromats Ensesa. Es tracta d’un nou itinerari de la ciutat de Girona escrit per en Josep Duran, company del Departament de Química de la UdG i membre de la Càtedra de Cultura Científica i Comunicació Digital. És una guia per conèixer la ciutat guiats per una sèrie de parades en llocs on la química hi és o hi ha estat present. Quan parlem de Girona i química la primera cosa que ens ve al cap és la xemeneia dels Químics, últim record d’una empresa on varen treballar molts gironins i va provocar el creixement de la ciutat, juntament amb altres que també varen haver de tancar. Ara aquest itinerari ens permet recordar part d’aquell patrimoni d’una forma divertida per no només conèixer millor Girona, sinó també tenir uns coneixements bàsics de química, la qual ens acompanya en el dia a dia, encara que no ens n’adonem. El professor en química ha de saber comunicar els seus coneixements a la població, i aquesta guia n’és un exemple, una manera d’acostar la química a no només els gironins, sinó a tots els que ens visiten. Tal com han ressaltat el vicerector Joaquim Maria Puigvert com l’alcaldessa Anna Pagans, existeix una col•laboració imprescindible entre la Universitat de Girona i l’Ajuntament, amb el compromís de fer una major divulgació de la recerca duta a terme en els nostres laboratoris. Només una apunt, Girona va créixer al voltant de la indústria química, però ara la Universitat ha pres el relleu, fent que sigui actualment impossible separar la UdG de la ciutat de Girona.

(Només per acabar, i com a curiositat, avui he sabut gràcies a en Miquel Duran, que el taller de Cromats Ensesa (Pujada de Sant Domènec), fa 100 anys era una sala de ball.)