Carles Capdevila no només és el director del diari Ara, sinó també una persona compromesa amb l’educació del nostre país, en la qual ha invertit part de la seva carrera professional. Vull destacar alguna reflexió dels seus darrers articles. En primer lloc, reclama “un món meritocràtic on no es neguin oportunitats de progressar a qui se les mereix, a través de l’educació“, i tornar a creure com abans que “el talent, l’esforç i la determinació, a través de l’educació, permetien prosperar al marge d’on naixies“. Alhora m’ha agradat el seu projecte de trobar els millors professors voluntaris per impartir diferents lliçons en la nostra llengua, a equivalència de la Khan Academy, fent ús de les noves tecnologies en l’ensenyament.
El mateix Ara ha publicat un article del New York Times respecte l’impacte dels professors sobre l’alumnat. Sorprèn l’elevada influència en el futur dels estudiants el fet d’haver tingut un professor excel·lent enfront d’un de dolent entre l’últim any de primària i la secundària. Per tant l’autor avisa que “el sistema educatiu és potser l’amenaça més important a llarg termini per a l’economia i el benestar dels Estats Units”, i reclama que “aquest estudi hauria de contribuir a fer de l’educació un tema de debat prioritari a escala nacional”, ja que “les escoles representen una freda inversió empresarial en el nostre futur econòmic“. La reforma que proposa: “l’avaluació del professorat a partir del rendiment dels alumnes, uns salaris millors i més prestigi per als bons professors i l’acomiadament dels docents poc eficaços“. Aquestes mesures també s’haurien d’aplicar a casa nostra, els bons professors tenen dret a ser valorats com es mereixen, i s’ha d’acabar amb el proteccionisme dels dolents pel sol fet de ser “funcionaris”. Defenso que més val un bon professor amb 40 alumnes que dos de mediocres amb 20 cada un. Millor formació, avaluació i rebribució pels docents: ens hi posem?
Bloc de Jordi Poater 