Experiència Monvínic, el Bulli del vi?

Ahir a la nit vaig gaudir d’una vetllada al Monvínic de Barcelona, bar de vins que The Wall Street Journal es pregunta si és el millor bar de vins del món. És un espai que ja sorprèn des del mateix carrer, i que continues amb la boca oberta a mesura que t’hi vas endinsant, per acabar “caient de culs” quan et conviden a visitar la bodega amb 10.000 ampolles! L’experiència d’ahir va tenir lloc a la sala de cates, on un grup de gent de diferents àmbits, i orquestrats per l’Eduard Batlle, vàrem degustar 4 vins que varen acompanyar un sopar a base de productes de la nostra terra. El recorregut vinícola va començar amb un espumós d’Alella, per seguir cap a un blanc de Nova Zelanda, seguit d’un negre italià, i per acabar amb un moscatell grec per acompanyar les postres. 4 vins, 4 sensacions diferents, però tot i que m’agradaria jutjar-los amb més detall, em declaro incult i, per tant, només puc dir si em varen agradar o no, i em quedo amb la primera opció. Em trec el barret, un lloc que puc recomenar amb els ulls tancats, i només em queda tornar a agrair l’Eduard per haver-ne pogut formar part. Locals de referència com aquest posen Barcelona, i també Catalunya, en boca de molta gent arreu del món, notorietat que necessitem, sobretot en moments com els actuals en què hi ha qui intenta diluir-nos en una Espanya uniformitzadora i amb dificultats de comprendre la riquesa que comportaria poder conviure amb diferents cultures.

I jo, a què em dedico?

Això de la química computacional, què és?

Aquesta és una pregunta obligada just després que jo respongui a la pregunta del títol. A què em dedico? Doncs treballo d’investigador (científic) com a químic computacional. Per exemple, intento simular amb un ordinador un experiment que ha tingut lloc en un laboratori químic, per tal de millorar-lo. O, moltes vegades, mitjançant l’ordinador puc predir què passarà en un experiment que encara no s’ha fet mai. Això és de cabdal importància en la indústria farmacèutica. El catàleg d’una indústria de productes químics pot arribar a un milió, però com puc saber quin és el més indicat per atacar l’agent d’una certa malaltia? En un laboratori això pot portar un munt d’anys, temps perdut per tots aquells malalts, en canvi un ordinador pot facilitar aquesta recerca, reduint el nombre de proves a fer en el laboratori. Podria posar més exemples, però per avui ho deixo aquí.

Aquesta disciplina sona estranya per desconeixement dins la societat, falta de didàctica per part de tots aquells que ens hi dediquem, de no saber transmetre la seva importància. Molta altra gent arreu del món es dediquen a aquesta disciplina de la química, i alguns d’ells, molts d’ells entre els millors, es varen reunir a Girona la primera setmana de juliol, en el IX Girona Seminar. He tingut la sort de poder formar part de l’organització i tractar de tu a tu amb alguns dels millors a nivell mundial. Alhora, ha estat la primera vegada que un congrés d’aquesta qualitat s’ha seguit per mitjà d’eines 2.0, des de gravar les conferències, crear podcasts amb entrevistes a alguns científics, o fins a la creació d’un bloc, el de l‘Institut de Química Computacional, del qual en sóc responsable (amb l’ajuda d’en Miquel Duran). Una institució com la nostra ha de tenir el compromís de comunicar a la societat com gasta els diners, molts d’origen públic, i aquestes eines hi han d’ajudar.

Quan l'”evoluciona favorablement” té efectes secundaris

Sabíeu que les 10 primeres empreses de Silicon Valley (HP, Google, Intel, Apple,…) facturen com tota la indústria catalana?

Sabíeu que Finlàndia inverteix 600 milions d’euros cada any en polítiques d’innovació i Catalunya només 30?

Aquest vespre he assistit a la primera edició de N.I.T.S., organitzat per l’Eduard Batlle, juntament amb en Xevi Montoya i en David Martí de Playbrand. L’objectiu forma part del compromís de l’Eduard d’acostar Girona (i Catalunya) a la innovació i a les noves tecnologies. Un bon grup de gent interessada en el tema ens hem acostat als Jardins de la Mercè per escoltar en Xavier Ferràs, director del Centre d’Innovació Empresarial dins d’ACC1Ó de la Generalitat de Catalunya.

En Xavier ens ha parlat de la innovació a Catalunya des de l’administració pública. En primer lloc cal ser conscients que el mercat no és estàtic, ara més que mai estem en un mercat turbulent, i cal capacitat adaptativa. Això es tradueix amb innovació. Sense aquesta, és impossible que una empresa tingui viabilitat, ja que no podem competir amb preu (a la Xina, Brasil o Índia faran el mateix producte per un simple plat d’arrós). Les empreses han de saber que innovar implica un risc, a diferència de la continuïtat, i per això l’administració hi és per ajudar als primers, ja que impliquen valor afegit per afrontar el futur del país. La innovació ha passat per diferents etapes en els últims anys, des la innovació només en el producte, fins a la innovació global de l’empresa. Però ara falta una etapa més determinant, la innovació cultural. I aquesta ens implica a tots, hem d’apostar de forma decidida per la cultura emprenedora. Som un país punter, a nivell mundial, en ciència i tecnologia. Catalunya produeix l’1% de la ciència mundial! El nostre pou de petroli és el coneixement. Ara ens toca explotar-lo amb fermesa. No som pretenciosos quan diem que Google es podria haver creat a Catalunya, o el mateix per l’iPod, per tant, on fallem? En la cultura. I el nostre mirall ha de ser Silicon Valley, tal com jo mateix feia referència fa poc amb en Xavier Verdaguer.

Per útlim, aquest canvi en la cultura s’ha de començar des de la base, en l’educació. En Xavier ressalta que estem en una societat competitiva, que hem de ser competititus. Però, com és que l’actual sistema educatiu va totalment en contra de la competitivitat? Com és que es prioritza l’homogeneïtzació de l’educació per la banda baixa, enlloc d’incentivar i motivar als millors estudiants, com a model a seguir pels més endarrerits? Cal concens polític, i aquest ha de començar per dir les coses pel seu nom sense por al preu polític/electoral. Si es vol un país punter, s’ha de començar per l’educació, una educació que ensenyi la realitat als nostres fills. I aquesta realitat és un món competititu que necessita líders, lluny de la mediocritat que alguns moviments educatius n’han fet bandera. Us deixo amb una imatge dels jardins que han acomiadat la xerrada amb un copa de cava perquè hi anem reflexionant…

Talent + Ciència = Talència

Fa poc dies va tenir lloc el llançament oficial de Talència, la que ha de ser una plataforma de promoció de la ciència a Catalunya. La descripció oficial és:

Talent i ciència conflueixen en Talència, la nova institució de foment a la recerca a Catalunya.

Talència implementa les mesures de foment i reconeixement de la recerca a Catalunya, tot esdevenint un organisme de referència internacional per a la comunitat investigadora que treballa al nostre país.

Més de 25.000 investigadores i investigadors són la nostra raó de ser. L’excel·lència, la proactivitat, la proximitat a l’investigador, la projecció global i l’impacte sobre la societat, els nostres valors.

Talència respon al repte del Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació d’adoptar un sistema més eficaç i eficient d’implementació de les polítiques públiques de finançament i promoció de la recerca.

Amb 5 objectius principals:

1- Talent investigador: Ajudem a formar el millor talent investigador en les seves diferents fases com a principal actiu de la recerca a Catalunya.

2- Recerca competitiva: Proveïm dels incentius i les millors condicions per al desenvolupament de l’activitat de recerca a Catalunya.

3- Vocació experta: Treballem per consolidar-nos com un referent expert i avaluador del sistema de recerca a Catalunya d’àmbit internacional.

4- Ciència i societat: Volem millorar el reconeixement social de la ciència catalitzant les activitats de divulgació i fomentant les vocacions científiques.

5- Impacte de la recerca: Treballem per incrementar la transferència de coneixement de les universitats i centres de recerca al teixit productiu català.

La creació de Talència és una notícia positiva, una mostra del Govern i el Parlament, gràcies al Pacte Nacional per la Recerca, i la Innovació, d’apostar per la recerca i la innovació a Catalunya. Ho comparo a l’impuls que va tenir en el seu moment la creació del Departament d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació (DURSI) per part del Prof. Mas-Collell, que va representar un pas molt important d’aposta decidida del camí que havia de seguir Catalunya per mirar al futur. Crec que aquest torna a ser un moment clau. I per tant felicito a totes aquelles persones implicades que han fet realitat Talència.

Orgullós del meu País. Catalunya a la manifestació 2.0

Sí, he anat a la manifestació a Barcelona “Som una nació, nosaltres decidim“. Estic orgullós d’haver-hi anat, sobretot després que la Renfe gairebé m’ho espatllés amb l'”avaria” d’un tren a Flaçà i la posterior interrrupció de la línia Girona – Barcelona, quan l’estació de Girona estava plena de gom a gom de gent amb senyeres (gràcies a en David amb qui he compartit el cotxe cap a BCN). Passeig de Gràcia feia posar la pell de gallina, desbordat de gent, dels més petits als més grans, amb senyeres i estelades de totes mides. Una hora abans de l’inici un ja no podia passar per on volia, la gent ja prenia posicions. Eren les sis de la tarda, hora del tret de sortida, però fins a una hora més tard no he pogut començar a avançar.

Ja siguin 1.1 o 1.5 milions de catalans a la manifestació, queda molt clara l’opinió del Poble Català, opinió que ja s’hauria d’haver fet respectar en el moment en què el referèndum per l’Estatut va donar el Sí. Allò que decideix un poble de forma massiva i democràtica, no hi pot haver cap tribunal que ho pugui retallar o destruir. Avui no han estat els polítics, sinó els catalans, els que s’han encarat a les imposicions d’un estat que només ens vol pels diners, però no tenint-ne prou també ens vol sotmetre imposant-nos la unificació cultural. Un estat incapaç de valorar la riquesa que representen les múltiples cultures que conté, només comprensible des de la més gran ignorància o l’enveja per una terra i una cultura que fem les coses millor, amb seny, però que en moments com aquests també traiem la rauxa. Refermo el que vaig dir fa pocs dies, i avui més que mai, ha arribat l’hora dels adéus?

No vull concloure aquesta entrada sense fer referència al fet que la manifestació d’avui es pot considerar la primera manifestació 2.0. Ara bé, no m’allargo en aquest punt perquè la Trina Milan m’ha passat al davant amb una entrada que, d’haver-ho intentat, m’hagués quedat a mig camí. No puc estar més d’acord que el català està més fort que mai a internet, i Catalunya té una via per anar creixent, mirant cap al món (Miquel Duran). Internet no té fronteres. Seguim així.

La Rectora de la UdG passa comptes. I si prenem exemple?

El passat 8 de juny, la Rectora de la Universitat de Girona, Anna M. Geli, va enviar un document a la comunitat universitària titulat 100 primers dies de govern: 37 compromisos. Aquest document inclou les mesures que emprendria l’actual equip de govern de la UdG durant els 100 primers dies. Cada compromís està desglossat amb Què farem?, Com ho farem?, i Com ho estem fent? De forma molt intel·legible els membres a qui aquest govern representa ens podem fer una bona idea de com s’està dirigint la Universitat, amb l’objectiu de dur a terme una actuació transparent pel què fa a aquesta governança. Alhora, el fet que el document sigui electrònic i se’n faci publicitat, acosta la Universitat a la UdG 2.0, amb una participació més activa per part de tots els membres. No entro a valorar si els compromisos són bons o dolents, o si s’estan portant de forma més o menys correcte, em centro a ressaltar la importància de tot govern (nacional, local, universitari,…) a passar comptes amb els seus electors. I, per tant, crec que molta gent hauria de prendre nota d’aquesta decisió per part de l’actual govern de la UdG encapçalat per l’Anna M. Geli.