Experiència Monvínic, el Bulli del vi?

Ahir a la nit vaig gaudir d’una vetllada al Monvínic de Barcelona, bar de vins que The Wall Street Journal es pregunta si és el millor bar de vins del món. És un espai que ja sorprèn des del mateix carrer, i que continues amb la boca oberta a mesura que t’hi vas endinsant, per acabar “caient de culs” quan et conviden a visitar la bodega amb 10.000 ampolles! L’experiència d’ahir va tenir lloc a la sala de cates, on un grup de gent de diferents àmbits, i orquestrats per l’Eduard Batlle, vàrem degustar 4 vins que varen acompanyar un sopar a base de productes de la nostra terra. El recorregut vinícola va començar amb un espumós d’Alella, per seguir cap a un blanc de Nova Zelanda, seguit d’un negre italià, i per acabar amb un moscatell grec per acompanyar les postres. 4 vins, 4 sensacions diferents, però tot i que m’agradaria jutjar-los amb més detall, em declaro incult i, per tant, només puc dir si em varen agradar o no, i em quedo amb la primera opció. Em trec el barret, un lloc que puc recomenar amb els ulls tancats, i només em queda tornar a agrair l’Eduard per haver-ne pogut formar part. Locals de referència com aquest posen Barcelona, i també Catalunya, en boca de molta gent arreu del món, notorietat que necessitem, sobretot en moments com els actuals en què hi ha qui intenta diluir-nos en una Espanya uniformitzadora i amb dificultats de comprendre la riquesa que comportaria poder conviure amb diferents cultures.

I jo, a què em dedico?

Això de la química computacional, què és?

Aquesta és una pregunta obligada just després que jo respongui a la pregunta del títol. A què em dedico? Doncs treballo d’investigador (científic) com a químic computacional. Per exemple, intento simular amb un ordinador un experiment que ha tingut lloc en un laboratori químic, per tal de millorar-lo. O, moltes vegades, mitjançant l’ordinador puc predir què passarà en un experiment que encara no s’ha fet mai. Això és de cabdal importància en la indústria farmacèutica. El catàleg d’una indústria de productes químics pot arribar a un milió, però com puc saber quin és el més indicat per atacar l’agent d’una certa malaltia? En un laboratori això pot portar un munt d’anys, temps perdut per tots aquells malalts, en canvi un ordinador pot facilitar aquesta recerca, reduint el nombre de proves a fer en el laboratori. Podria posar més exemples, però per avui ho deixo aquí.

Aquesta disciplina sona estranya per desconeixement dins la societat, falta de didàctica per part de tots aquells que ens hi dediquem, de no saber transmetre la seva importància. Molta altra gent arreu del món es dediquen a aquesta disciplina de la química, i alguns d’ells, molts d’ells entre els millors, es varen reunir a Girona la primera setmana de juliol, en el IX Girona Seminar. He tingut la sort de poder formar part de l’organització i tractar de tu a tu amb alguns dels millors a nivell mundial. Alhora, ha estat la primera vegada que un congrés d’aquesta qualitat s’ha seguit per mitjà d’eines 2.0, des de gravar les conferències, crear podcasts amb entrevistes a alguns científics, o fins a la creació d’un bloc, el de l‘Institut de Química Computacional, del qual en sóc responsable (amb l’ajuda d’en Miquel Duran). Una institució com la nostra ha de tenir el compromís de comunicar a la societat com gasta els diners, molts d’origen públic, i aquestes eines hi han d’ajudar.

Quan l'”evoluciona favorablement” té efectes secundaris

Sabíeu que les 10 primeres empreses de Silicon Valley (HP, Google, Intel, Apple,…) facturen com tota la indústria catalana?

Sabíeu que Finlàndia inverteix 600 milions d’euros cada any en polítiques d’innovació i Catalunya només 30?

Aquest vespre he assistit a la primera edició de N.I.T.S., organitzat per l’Eduard Batlle, juntament amb en Xevi Montoya i en David Martí de Playbrand. L’objectiu forma part del compromís de l’Eduard d’acostar Girona (i Catalunya) a la innovació i a les noves tecnologies. Un bon grup de gent interessada en el tema ens hem acostat als Jardins de la Mercè per escoltar en Xavier Ferràs, director del Centre d’Innovació Empresarial dins d’ACC1Ó de la Generalitat de Catalunya.

En Xavier ens ha parlat de la innovació a Catalunya des de l’administració pública. En primer lloc cal ser conscients que el mercat no és estàtic, ara més que mai estem en un mercat turbulent, i cal capacitat adaptativa. Això es tradueix amb innovació. Sense aquesta, és impossible que una empresa tingui viabilitat, ja que no podem competir amb preu (a la Xina, Brasil o Índia faran el mateix producte per un simple plat d’arrós). Les empreses han de saber que innovar implica un risc, a diferència de la continuïtat, i per això l’administració hi és per ajudar als primers, ja que impliquen valor afegit per afrontar el futur del país. La innovació ha passat per diferents etapes en els últims anys, des la innovació només en el producte, fins a la innovació global de l’empresa. Però ara falta una etapa més determinant, la innovació cultural. I aquesta ens implica a tots, hem d’apostar de forma decidida per la cultura emprenedora. Som un país punter, a nivell mundial, en ciència i tecnologia. Catalunya produeix l’1% de la ciència mundial! El nostre pou de petroli és el coneixement. Ara ens toca explotar-lo amb fermesa. No som pretenciosos quan diem que Google es podria haver creat a Catalunya, o el mateix per l’iPod, per tant, on fallem? En la cultura. I el nostre mirall ha de ser Silicon Valley, tal com jo mateix feia referència fa poc amb en Xavier Verdaguer.

Per útlim, aquest canvi en la cultura s’ha de començar des de la base, en l’educació. En Xavier ressalta que estem en una societat competitiva, que hem de ser competititus. Però, com és que l’actual sistema educatiu va totalment en contra de la competitivitat? Com és que es prioritza l’homogeneïtzació de l’educació per la banda baixa, enlloc d’incentivar i motivar als millors estudiants, com a model a seguir pels més endarrerits? Cal concens polític, i aquest ha de començar per dir les coses pel seu nom sense por al preu polític/electoral. Si es vol un país punter, s’ha de començar per l’educació, una educació que ensenyi la realitat als nostres fills. I aquesta realitat és un món competititu que necessita líders, lluny de la mediocritat que alguns moviments educatius n’han fet bandera. Us deixo amb una imatge dels jardins que han acomiadat la xerrada amb un copa de cava perquè hi anem reflexionant…

Talent + Ciència = Talència

Fa poc dies va tenir lloc el llançament oficial de Talència, la que ha de ser una plataforma de promoció de la ciència a Catalunya. La descripció oficial és:

Talent i ciència conflueixen en Talència, la nova institució de foment a la recerca a Catalunya.

Talència implementa les mesures de foment i reconeixement de la recerca a Catalunya, tot esdevenint un organisme de referència internacional per a la comunitat investigadora que treballa al nostre país.

Més de 25.000 investigadores i investigadors són la nostra raó de ser. L’excel·lència, la proactivitat, la proximitat a l’investigador, la projecció global i l’impacte sobre la societat, els nostres valors.

Talència respon al repte del Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació d’adoptar un sistema més eficaç i eficient d’implementació de les polítiques públiques de finançament i promoció de la recerca.

Amb 5 objectius principals:

1- Talent investigador: Ajudem a formar el millor talent investigador en les seves diferents fases com a principal actiu de la recerca a Catalunya.

2- Recerca competitiva: Proveïm dels incentius i les millors condicions per al desenvolupament de l’activitat de recerca a Catalunya.

3- Vocació experta: Treballem per consolidar-nos com un referent expert i avaluador del sistema de recerca a Catalunya d’àmbit internacional.

4- Ciència i societat: Volem millorar el reconeixement social de la ciència catalitzant les activitats de divulgació i fomentant les vocacions científiques.

5- Impacte de la recerca: Treballem per incrementar la transferència de coneixement de les universitats i centres de recerca al teixit productiu català.

La creació de Talència és una notícia positiva, una mostra del Govern i el Parlament, gràcies al Pacte Nacional per la Recerca, i la Innovació, d’apostar per la recerca i la innovació a Catalunya. Ho comparo a l’impuls que va tenir en el seu moment la creació del Departament d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació (DURSI) per part del Prof. Mas-Collell, que va representar un pas molt important d’aposta decidida del camí que havia de seguir Catalunya per mirar al futur. Crec que aquest torna a ser un moment clau. I per tant felicito a totes aquelles persones implicades que han fet realitat Talència.

Orgullós del meu País. Catalunya a la manifestació 2.0

Sí, he anat a la manifestació a Barcelona “Som una nació, nosaltres decidim“. Estic orgullós d’haver-hi anat, sobretot després que la Renfe gairebé m’ho espatllés amb l'”avaria” d’un tren a Flaçà i la posterior interrrupció de la línia Girona – Barcelona, quan l’estació de Girona estava plena de gom a gom de gent amb senyeres (gràcies a en David amb qui he compartit el cotxe cap a BCN). Passeig de Gràcia feia posar la pell de gallina, desbordat de gent, dels més petits als més grans, amb senyeres i estelades de totes mides. Una hora abans de l’inici un ja no podia passar per on volia, la gent ja prenia posicions. Eren les sis de la tarda, hora del tret de sortida, però fins a una hora més tard no he pogut començar a avançar.

Ja siguin 1.1 o 1.5 milions de catalans a la manifestació, queda molt clara l’opinió del Poble Català, opinió que ja s’hauria d’haver fet respectar en el moment en què el referèndum per l’Estatut va donar el Sí. Allò que decideix un poble de forma massiva i democràtica, no hi pot haver cap tribunal que ho pugui retallar o destruir. Avui no han estat els polítics, sinó els catalans, els que s’han encarat a les imposicions d’un estat que només ens vol pels diners, però no tenint-ne prou també ens vol sotmetre imposant-nos la unificació cultural. Un estat incapaç de valorar la riquesa que representen les múltiples cultures que conté, només comprensible des de la més gran ignorància o l’enveja per una terra i una cultura que fem les coses millor, amb seny, però que en moments com aquests també traiem la rauxa. Refermo el que vaig dir fa pocs dies, i avui més que mai, ha arribat l’hora dels adéus?

No vull concloure aquesta entrada sense fer referència al fet que la manifestació d’avui es pot considerar la primera manifestació 2.0. Ara bé, no m’allargo en aquest punt perquè la Trina Milan m’ha passat al davant amb una entrada que, d’haver-ho intentat, m’hagués quedat a mig camí. No puc estar més d’acord que el català està més fort que mai a internet, i Catalunya té una via per anar creixent, mirant cap al món (Miquel Duran). Internet no té fronteres. Seguim així.

SOMNIEM, tot català hi té dret

No cal que digui res, avui més que mai, una imatge val més que 1000 paraules. Creiem en una Catalunya que s’ha de fer respectar. Som catalans, i tenim dret a somniar. Heu sentit a dir allò que a vegades els somnis es fan realitat? La realitat del nostre somni la sento cada dia més propera. SOMNIEM!!!

La Rectora de la UdG passa comptes. I si prenem exemple?

El passat 8 de juny, la Rectora de la Universitat de Girona, Anna M. Geli, va enviar un document a la comunitat universitària titulat 100 primers dies de govern: 37 compromisos. Aquest document inclou les mesures que emprendria l’actual equip de govern de la UdG durant els 100 primers dies. Cada compromís està desglossat amb Què farem?, Com ho farem?, i Com ho estem fent? De forma molt intel·legible els membres a qui aquest govern representa ens podem fer una bona idea de com s’està dirigint la Universitat, amb l’objectiu de dur a terme una actuació transparent pel què fa a aquesta governança. Alhora, el fet que el document sigui electrònic i se’n faci publicitat, acosta la Universitat a la UdG 2.0, amb una participació més activa per part de tots els membres. No entro a valorar si els compromisos són bons o dolents, o si s’estan portant de forma més o menys correcte, em centro a ressaltar la importància de tot govern (nacional, local, universitari,…) a passar comptes amb els seus electors. I, per tant, crec que molta gent hauria de prendre nota d’aquesta decisió per part de l’actual govern de la UdG encapçalat per l’Anna M. Geli.

Ja sé com millorar l’educació. Fem trampes!

Si el resultat d’una enquesta no és del nostre agrat, tenim dues possibilitats per canviar-ho. O fem un plantejament seriós per millorar el resultat, o fem trampes, molt més fàcil. Concreto, estic parlant de la classificació en diferents informes de l’educació a Catalunya i a Espanya, a la banda de la cua en tots ells. I les maneres de millorar són dues: 1) Ajuntem forces per fer un bon diagnòstic de les raons per les quals estem a la cua i creem una llei d’educació seriosa i consnsuada. La millora per aquesta via és lenta, però tindrà una repercussió molt positiva en l’avenç de la societat catalana. O 2) La principal raó per la qual estem a la cua és l’elevat nombre d’alumnes que acaben l’educació obligatòria (fins als 16 anys), sense obtenir el certificat de superació pertinent. Doncs es pot obligar als centres d’eduació secundària a aprovar més, establint un percentatge màxim de suspesos. Aquesta via és més fàcil, provoca un ràpid rentat de cara, i els polítics responsables surten amb un somriure d’orella a orella per la TV, orgullosos que les seves iniciatives han fet millorar l’eduació del País. Aquesta segona via és la preferent en aquest moment. I un article del passat 1 de juliol n’és un testimoni. Cal responsabilitat. Acceptar que l’educació no va bé i la manera de millorar-la és escoltant als màxims coneixedors: mestres i professors. Una persona asseguda en un despatx (polítics, intel•lectuals o membres dels sindicats) no pot tenir el més mínim coneixement de la realitat educativa. És l’única raó que pot justificar el fet de proposar incentivar centres amb un major percentatge d’aprovats. Aquests centres només haurien de ser incentivats si la majoria dels alumnes superen una sèrie de proves objectives, fetes per avaluadors externs. Fem-ho bé, no podem continuar portant les orelles de burro de la UE.

Una migdiada de 12 anys. Eduqueu les criatures

Aquest matí he rebut missatge electrònic d’una amiga (Andrea), dedicat a aquelles persones que la vàrem animar a ser docent i gaudir-ne sent-ho. El missatge em convidava a llegir dos articles del conegut periodista Carles Capdevila, qui dirigeix Eduqueu les Criatures de Catalunya Ràdio. A banda dels articles,que diuen veritats com temples mitjançant un llenguatge agradable de llegir i amb tocs d’ironia, m’ha permès descobrir el seu bloc, el qual seguiré a partir d’avui. Us deixo els dos articles, dels quals no cal que hi afegeixi res, a banda de dir que els firmaria tots dos.

Una migdiada de 12 anys

Educar deu ser una cosa semblant a espavilar els marrecs i frenar els adolescents. Just al contrari del que fem: no és estrany veure nanos de quatre anys amb cotxet i xumet parlant pel mòbil, ni tampoc ho és veure’n de catorze sense hora de tornar a casa.

N’hem dit sobreprotecció, però és la desprotecció més absoluta: el nen arriba a l’insti sense haver anat a comprar una trista barra de pa, just quan un amic ja s’ha passat a la coca.

Sorprèn que hi hagi tanta literatura mèdica i psicopedagògica per afrontar l’embaràs, el part i el primer any de vida, i es faci un buit fins als llibres de socors per a pares d’adolescents de títols suggerents com El meu fill em pega o El meu fill es droga. Els nens d’entre dos i dotze anys no tenen qui els escrigui.

Des que abandonen el bolquer (ja era hora!) fins que arriben les compreses (i que durin), des que els desenganxes del xumet fins que t’ensumes que s’han enganxat al tabac, els pares fem una cosa fantàstica: descansem. Reposem forces de l’estrès d’haver-los parit i ensenyat a caminar i ens en desentenem fins que tocarà anar-los a buscar de matinada a la disco. Ara que per fi tornem a poder dormir, i fins que la por a l’accident de moto ens torni a desvetllar, fem una migdiada educativa de deu o dotze anys.

Algú s’esgarrifarà pensant que aquest període és precisament el moment clau per educar-los. Tranquil, que per alguna cosa els portem a l’escola. I si arriben immadurs a primer d’ESO que ningú no pateixi, allà els esperen els col·legues de batxillerat que ens els sobreespavilaran en un curs i mig, màxim dos. Al model de pares que sobreprotegeix els petits i abandona els adolescents ningú no els podrà acusar d’haver fracassat educant els seus fills. No ho han ni intentat.

Els mestres fan alguna cosa més que vaga o vacances, i l’educació és bastant més que un problema

Demano perdó tres vegades: per col·locar en un títol tres paraules tan cursis i passades de moda, per fer-ho per parlar dels mestres, i, sobretot sobretot, perquè la meva idea és -ho sento- parlar-ne bé.

Sé que la meva doble condició de pare i periodista, tan radical que les seves sigles són PP, em convida a criticar-los per fer massa vacances (com a pare) i em suggereix que parli de temes importants, com la llei d’educació (és el mínim que li escauria a un periodista aquesta setmana).

Però n’estic fart que la paraula més utilitzada al costat d’escola sigui “fracàs” i al davant d’educació hi acostumi a aparèixer sempre el concepte “problema”, i que “mestre” acostumi a compartir titular amb “vaga”. L’escola fa alguna cosa més que fracassar, els mestres fan alguna cosa més que fer vaga (i vacances) i l’educació és bastant més que un problema. De fet és l’única solució, però això ens ho tenim molt calladet, no fos cas.

El meu procés, íntim i personal, ha estat el següent: vaig començar sent pare, a partir dels meus fills vaig aprendre a estimar-me el fet educatiu, la feina de criar-los, d’encarrilar-los, i, ves per on, ara m’estimo els mestres, els meus còmplices. Com no m’he d’estimar una gent que es dedica a educar els meus fills?

Per això em dol que es malparli per sistema dels meus estimats mestres, que no són tots els que cobren per fer-ne, és clar, sinó els que en són, els que sumen a la professió les tres paraules del títol, els que mentre molts pares se’ls imaginen en una platja de Hawaii són tancats en alguna escola d’estiu, fent formació, buscant eines noves, mètodes més adequats.

Us desitjo que aprofiteu aquests dies per rearmar-vos moralment. Perquè cal molta moral per ser mestre. Moral en el sentit dels valors i moral per afrontar un dia a dia feixuc sense sentir l’estima i la confiança imprescindibles. Ni els de la societat en general, i a vegades ni tan sols els dels pares que us transferim la canalla però no l’autoritat.

¿Us imagineu un país que deixés el seu material més sensible, les criatures, en els seus anys més importants, dels zero als setze, i amb la missió més decisiva, formar-los, en mans d’unes persones en qui no confia?

Les lleis passen, i les pissarres deixen d’embrutar-nos els dits de guix per convertir-se en digitals. Però la força i influència d’un bon mestre sempre marcarà la diferència. El que és capaç de penjar la motxilla d’un desànim justificat al costat de les motxilles dels alumnes i, ja alliberat de pes, assumeix de bon humor que no serà recordat pel que li toca ensenyar-los, sinó pel que aprendran d’ell.

Oficis necessaris, professionals orgullosos

Ara que s’acosten les eleccions nacionals, juntament amb el clima de crisi econòmica que ens envolta, ha tornat a sortir amb força el tema de la formació professional. És el moment d’encaminar-la de manera decidida cap a les necessitats del mercat laboral, i alhora cap als nivells dels països europeus més desenvolupats. Això em porta a l’informe “El sistema de formació professional a Catalunya. Reptes i estratègies enfront la globalització”, promogut pel Centre d’Economia Industrial (CEI), afronta una profunda anàlisi de la formació professional en el nostre país des de la perspectiva de l’administració pública i des de les polítiques de formació per part de les empreses. El treball presenta un seguit de mesures ambicioses a l’hora de millorar la qualitat dels estudis de formació professional, fent-la més propera a les necessitats del món de l’empresa. Ara bé, aquest problema de la formació professional també convindria abordar-lo des de dues perspectives més. Per una banda, des del sistema educatiu actual, amb la corresponent obligatorietat d’educació homogènia fins els setze anys, i per l’altra, des d’una visió social, de valoració de l’estudiant que es decanta per la formació professional. Aprofundiré en cadascun dels dos punts.

Model d’Educació. Una de les principals aportacions de la LOGSE (i mantingut per la LOE) enfront de la LGE va ser l’obligatorietat d’una formació uniforme fins els setze anys. Prèviament, un alumne de catorze anys havia de decidir entre el BUP o la formació professional (FP). El primer camí l’escollien aquells alumnes que, en principi, tenien intenció de seguir cap a la formació universitària, i el segon el prenien aquells alumnes que volien aprendre una professió de cares a estar preparats per treballar. De totes maneres, ambdós casos tenien opció a canviar-se de camí quan acabava aquesta primera formació, pemetent solucionar un error d’elecció. Un nen o una nena de catorze anys tenen la maduresa suficient, amb l’assessorament de pares i professors, de decidir entre si prefereixen o si els convé més un camí o l’altre. Ara bé, amb la introducció de la uniformitat de formació fins els setze anys, es dóna el cas que alumnes que tenen molt clar que es volen decantar per la formació professional es veuen forçats a seguir unes matèries que consideren que de cares a la formació professional els seran de poca utilitat. Són alumnes que ja amb catorze anys, sinó abans, han decidit que les classes de matemàtiques, llengües o ciències socials no els criden l’atenció. Però en canvi, podrien ser persones molt vàlides a l’hora d’aprendre un ofici. Això fa que dels catorze als setze anys l’institut d’educació secundària es converteixi en una espècie de guarderia per adolescents. Alhora, la manca d’atenció per part d’aquests alumnes perjudica seriosament a aquella part d’alumnes que tenen intenció de seguir una formacio universitària, i pels quals la formació rebuda a tercer i quart d’ESO els hi és de gran importància.

Des d’aquesta posició, el sistema menysprea la capacitat dels nens de catorze anys de triar de forma responsable el camí a seguir, i alhora els sobreprotegeix no donant-los l’opció a equivocar-se. Aquests alumnes se senten de segona categoria, ja que es veuen incapaços de seguir el nivell educatiu de la classe i, pitjor encara, més infravalorats se senten quan se’ls proposa seguir l’assignatura de forma adaptada al seu nivell. Moment en el qual s’acaba de posar en evidència la seva incapacitat per aquella matèria davant la resta de companys de la seva classe. No cal dir que psicològicament això els representa un cop important a la seva autoestima, la qual cosa prodria arribar a repercutir de forma negativa a aquelles ganes inicials de decantar-se per la formació professional arribats els setze anys, i convertir-les en desgana de cares a seguir formant-se.

Valoració social de la formació professional. La segona perspectiva amb la qual s’ha de fer front el problema de la formació professional és la social, la consideració de la societat davant els alumnes que decideixen cursar-la. Ja amb la LGE, a l’hora que els alumnes havien d’escollir entre BUP i FP amb catorze anys, la idea dominant era que els bons estudiants agafaven el primer camí i els mals estudiants el segon. O sigui, sense tenir en compte el contingut i el fi de la formació universitària o de la formació professional, simplement la capacitat o les ganes d’estudiar d’aquell alumne. Així doncs, els pares i, tot i que en menor mesura, els professors eren els primers que donaven un caràcter pejoratiu a la formació professional, degut a la influència de la societat en sí. Aquesta sensació encara està present avui en dia, i és una de les màximes responsables de l’intent de molts pares que els fills vagin a la Universitat, amb el conseqüent fracàs durant els primers anys d’estudis. I alhora, i més important, ha provocat la manca d’estudiants altament qualificats per estudiar formació professional, però mancats d’autoestima degut a la poca consideració social. Els pares en primer lloc, però sense oblidar la necessària ajuda de l’Administració, hem d’ensenyar als alumnes que tan respectable és un metge com un lampista, un arquitecte com un paleta, o un professor que un tècnic informàtic. Tots i cada un són necessaris en qualsevol societat.

Així doncs, en primer lloc cal que l’actual LOE, juntament amb el Pacte Nacional per a l’Educació amb la Llei Catalana d’Educació, replantegi la uniformitat d’estudis fins els setze anys per tal d’evitar la desmotivació de tots aquells alumnes dotats per dur a terme estudis de formació professional. I en segon lloc, i això sí que és un deure comú, hem de retornar el prestigi a la formació professional, donant igual mèrit a aquella persona que obté un títol universitari com aquella que l’obté de formació professional, ja que ambdós casos hauran comportat un esforç important.