Obsessionats per la comunicació

Ara fa un parell de setmanes, una alumna de l’assignatura de Tècniques de Comunicació Aplicades a la Química que dono a la UdG em preguntava la raó per la qual, gairebé en un vist i no vist, tothom s´ha posat a parlar sobre la comunicació. A què és deguda aquesta obsessió per la comunicació? És que no comunicàvem bé fins ara? En aquest moment estem parlant d’una nova manera de comunicar, una comunicació molt basada en les tècniques derivades de la web 2.0. Estem davant la Comunicació 2.0. El primer exemple que vaig posar a classe va ser sobre la propaganda a la televisió: Quanta gent mira els anuncis de la TV actualment? Poca, molt poca, i quant més joves, encara menys. Per tant, les grans marques han de trobar canals alternatius per arribar a la població (= potencials consumidors), i aquests són els que surten de la web 2.0: xarxes socials, blocs, eines del cloud-computing, univers Google, … A més, si tenim en compte que les últimes dades ja indiquen que passem més hores connectats a internet que mirant la TV, que molts dels programes de la TV els consumim a través d’internet, i que molta gent mira la TV al mateix temps que està navegant per internet, doncs ha arribat el moment de canviar els mètodes de comunicació. Fins ara he parlat de les grans marques i la publicitat, però tampoc ens podem oblidar de la premsa, i la manera com també s’està adaptant als nous canals (premsa electrònica), la política, amb campanyes tan sonades a través de xarxes socials com la de l’Obama, i sense anar tan lluny en el nostre propi país amb un Parlament de Catalunya 2.0, també. De la política podem passar a l’economia, amb el cas de la banca electrònica, sent ING el pioner i seguit fins i tot per la banca més clàssica. Reconec que fa molt temps que no trepitjo una oficina d’una caixa o banc.  I alhora, una nova forma de comunicació també s’està establint a nivell d’educació, amb la introducció de les TIC a les aules de tots els nivells, classes semipresencials, educació a distància, classes magistrals a través del Youtube, … i tants altres exemples (d’aquest darrer punt sobre educació 2.0, i l’efectivitat de les eines mencionades, en parlaré un altre dia).  Fins i tot ha canviat la manera en què la societat en sí es comunica, amb una davallada fins i tot del correu electrònic i un augment de les videoconferències per internet.

No vull acabar sense fer referència a un estudi inclós en el “Libro de las perspectivas de la comunicación para 2010“, el qual relexiona, amb visions dels diferents camps, sobre la comunicació, i que em va arribar gràcies a F. Grau, i una posterior entrada de M. Duran. Recomano la seva lectura per una millor comprensió d’aquesta obsessió, tant en la cultura, la sanitat, la universitat, o amb les noves professions derivades de la comunicació 2.0.

Anuncis

Girona i Neu, el món al revés?

El dilluns em vaig llevar amb un paisatge lleugerament nevat sota una fina pluja, la qual es va convertir en neu quan s’acostaven les 9 del matí, una neu cada cop més intensa. A les 10 la neu ja agafava, no només a les teulades, sinó també als carrers de Girona. Algú va veure l’Ajuntament tirant sal? Si ja havia nevat durant la nit, no es podia preveure que podia tornar a nevar? A mig matí els col·legis ja s’estaven evacuant, i les classes a la UdG es suspenien. Ja existia l’avís que podien caure 50 cm de neu a Girona. L’avís es feia realitat, cada cop nevava més, acumulant-se als carrers de la ciutat, fent-los impracticables per la majoria de cotxes. Algú va veure una llevaneus a les 10, 11, 12, 13, 14 o 15 h del matí/migdia? La Policia Municipal, Mossos o personal de l’Ajuntament brillaven per la seva absència en els carrers més cèntrics i vies principals de Girona. I ho puc dir perquè a les 14h un veí del barri de Montilivi patia una perforació intestinal, el servei d’ambulàncies va dir que estava col·lapsat, no només per urgències, sinó també perquè algunes havien quedat atrapades (en sóc testimoni, 2 a l’Avinguda Montilivi). Em varen demanar d’anar a buscar al CAP de Montilivi la metgessa, i hi vaig anar molt alerta (no tinc cap tot-terreny de luxe, sinó un Rav4 de 7 anys, o sigui, un turisme amb tracció a les 4 rodes), vaig recollir dues metgesses servicials que, un cop varen veure l’home gran varen dir que s’havia d’ingressar al Trueta. Altre cop l’ambulància era inviable, per tant, em vaig oferir a portar-lo. Avinguda Montilivi, Emili Grahit, Migdia, Gran Via,… i Trueta, en total 1 hora. Eren les 3 de la tarda, i ni una sola llevaneus en tot el recorregut de carrers principals. Arribo al Trueta, i aprofitant les roderes de les primeres ambulàncies que portaven cadenes, però ni allà una sola senyal. És el principal Hospital de Girona i de la província, i ni tan sols allà s’havia pres cap tipus de mesura. Les ambulàncies fent equilibrismes per no trepitjar la neu i quedar atrapades. Per sort l’home va ingressar a Urgències i va ser tractat satisfactòriament. El retorn a Montilivi va ser una hora més i, eren les 16h quan em vaig topar amb la primera llevaneus a l’Avinguda Montilivi. No és una mica tard? No, una mica no, és massa tard. En aquest cas va ser una afecció lleu, què hagués passat si l’home hagués sofert un infart? Prefereixo no escriure la resposta.

Arribo a casa, acaben de treure la llum, la qual no va tornar fins el dimecres cap al vespre, en total 50 hores sense. Un barri de Girona capital, part alta de Montilivi, està 50 hores sense llum, repeteixo, Girona capital, no estic parlant de cap urbanització o masia aïllada. L’alcaldessa diu que posarà generadors per evitar una segona nit sense llum a la ciutat. No va complir.

Reculo, dimarts al matí, surto de casa per anar a buscar un sistema alternatiu de calefacció (estufa Campingaz). Aquest cop, avinguda Montilivi i Emili Grahit nets, però cap senyal de neteja ni a Joan Maragall, ni carrer de la Creu, ni Migdia (3 dels carrers més cèntrics i transitats). Havien passat més de 15 hores des que havia deixat de nevar. Tant costava fer una mínima passada? Quants tractors hi ha a Girona i rodalies? Sense comentaris. Sí, perdoneu, un últim respecte a les declaracions del nostre conciutadà Joan Boada parlant del restabliment de la normalitat. Assistència tardana i manca de comunicació entre Govern i ciutadania, la premsa estava més ben informada. Es prendran responsabilitats?

I tu quin diari compres?

Ahir a la nit el programa 30 Minuts de TV3 titulat “I tu quin diari compres?” va tenir un ampli ressò, sent una bona prova l’elevada quantitat de missatges al Twitter amb el hashtag #30premsa. No entraré a fer un resum, ja que no només va ser molt vist, sinó també molt comentat ens els esmorzars d’avui, o a les diferents xarxes socials, amb l’exemple del Twitter que acabo de mencionar.

La premsa escrita fa molts anys que està en declivi, només cal tenir present que l’actual generació de 30-35 anys i menors díficilment se la veu anant a comprar un diari a l’estanc. Això no ho associo  al poc interès que desperta la premsa escrita, cosa que no considero certa, sinó al desinterès de la generació mencionada per la política internacional i local, temes de societat i economia. Els esports desperten grans passions, però un no comprarà un diari per només la secció d’esports, en tot cas els diaris esportius. Ara bé, la generacióa actual ha nascut amb internet, està acostumada a rebre la informació al moment. Però, a banda dels titulars, s’aprofundeix en l’anàlisis de les notícies sobre els temes anteriorment mencionats? Desafortunadament crec que no, amb algunes excepcions, com el futbol. Per això, forçosament la premsa es veu immersa en un procés de reconversió per atreure l’atenció de les noves generacions mitjançant els respectius diaris electrònics. I aquí hi entra si per aquestes noves generacions la qualitat del redactat és tan important com pels consumidors de premsa escrita o, tal com he dit, el més important són els titulars. O sigui, ser informat de forma ràpida, amb una visió molt global i, si hi ha alguna cosa que m’interessa, doncs ja em dirigiré a la font que cregui mllor per la posterior amplicació. Molt programari permet escollir d’on i com rebre els titulars, i la marca de la premsa escrita de prestigi pesa alhora d’escollir la font. Ara toca a aquests grans diaris mantenir la seva credibilitat per atreure els nous subscriptors electrònics. O també ens oblidarem dels diaris electrònics i amb els tittulars de les agències de notícies en farem prou? La societat necessita està informat pel periodisme de qualitat, molt diferent al comunicador 2.0, tinguem-ho molt present.

De totes formes, res com un matí de diumenge llegint el diari en paper amb un cafè amb llet al costat…